La música amanseix les feres

Efectivament, aquesta no és una frase de collita pròpia i ni tan sols és nova. Tots l'hem sentida a dir i tots l'hem vista complir-se alguna vegada. La música no només amanseix les feres sinó que és capaç d'actuar, com qui pitja un botonet, sobre el nostre estat d'ànim, de manera que les melodies alegres ens posen alegres i les tristes tenen l'efecte contrari.

No és cap secret que hi ha músiques adients per a estudiar, n'hi ha que fins i tot augmenten la capacitat de concentració, mentre que d'altres van a activar directament el botó de la hiperactivitat i no deixen al cos cap altra alternativa que moure's al seu ritme o, en el cas que calgui reprimir-se, moure un peu o, ni que sigui, un dit.

Imaginem, només imaginem, la següent història:

Aquest migdia, la L s'ha posat a estudiar, o més ben dit a mirar-se les fotos del llibre d'anatomia, mentre, com sempre, escolta música. Ha decidit posar la seva música al menjador de casa, tot i que sap que, habitualment, això suposa rebre protestes de tots els de casa. "L, treu aquesta merda" o "L, no tenim per què escoltar la teva música" són algunes de les frases més freqüents. Na L sap que ells tenen raó però tampoc és cap crim substituir el soroll de les passes, de les portes o el mateix silenci amb una mica de bon ambient musical. Així doncs, ara ho ha tornat a fer. S'ha decidit per la banda sonora d'Amélie, que és instrumental i poc sumptuosa, ideal per acompanyar, així de fons, pensaments i reflexions diverses. D'altra banda, ha deixat passar el seu gos, que fora al pati es moria de fred i ara, satisfet, s'ajeu a l'estora a dormir.

Al cap de poc més de 10 segons, passa n'A, germà de na L, de 15 anys, que marxa cap a l'escola. Com que allà l'esperen els amics per jugar, la seva conducta habitual seria passar corrents mentre deixa anar un "adéu!" penjant per la sala durant poca estona perquè s'estronca amb el cop de porta. Però ara és diferent perquè sona La noyée, tendra però mogudeta. N'A, divertit, fa aixecar el gos, l'agafa per davant fent-lo aguantar-se sobre dues potes i l'abraça des de darrere. El gos, tot i que despertat del seu plàcid somni, mou la cua content que li facin cas. N'A el torna a deixar a terra i fa l'escena prevista, com si l'hagués estat esperant impacient que acabés amb el gos; n'A diu adéu i tanca la porta amb un cop. La L ha vist la situació i l'ha deixat encuriosida però poc sap que no serà l'única.

Al cap d'uns minuts, surt sa mare de la cuina, probablement per anar a la seva habitació. La mare està farta del gos així que, tot i que sempre el fa passar dins de casa, ho fa tant sols perquè calli, de manera que el més habitual és que li faci un cop d'ull per mirar si ha embrutat l'estora i segueixi endavant. Ara, però, sona Comptine d'un autré eté, la cançó més introspectiva de la banda sonora, així que la L està atenta per detectar un canvi d'actitud en la mare. Aquesta, com provant de donar-li la raó a sa filla, es mira el gos i s'agenolla al seu costat tot i que ràpidament canvia de postura i s'hi asseu. Es posa a parlar amb el gos mentre l'acaricia. "Quins ulls més macos que tens" seria un exemple dels pensaments que la mare fa en veu alta. I dic pensaments en veu alta perquè dubto que esperés que el gos es donés per al·ludit. Durant prop d'un minut, la mare segueix acariciant el cos de l'animal que gaudeix d'aquestes atencions tancant els ulls i deixant anar diversos sospirs. La mare, finalment, s'aixeca i segueix el seu camí.

Encara ens falta una escena més, ja que n'O, el germà de na L, acaba de sortir de la seva habitació, probablement per anar a la cuina a picar un tros d'embotit o una llesca de pa. El que sorprèn na L és que el gos no s'aixequi i marxi només de sentir obrir-se la porta, perquè, normalment, que n'O passi a prop seu significa rebre una trepitjada a una pota, normalment la lesionada, o al morro, o a la cua. Sigui com sigui, el gos ja sap que d'una manera o altra l'acabarà fent aixecar i, quan n'O hagi marxat, tornarà a estirar-se tal com estava abans. Però el gos no s'aixeca; potser és que s'ha adonat que sona el Valse d'Amélie i preveu un canvi de conducta. O potser és que tant se li en fot. El cas és que n'O passa pel costat del gos i, en comptes de trepitjar-lo, s'ajeu al seu costat, a més distància que la mare i sense tocar-lo. Durant una estona se'l mira, com si no acabés de decidir-se d'actuar segons el guió. Finalment allarga una mà i li toca les orelles, sense molestar el gos. Però aleshores la cançó canvia i comença La Valse des monstres, un clar exemple del que seria una cançó que et fa aixecar el cul del sofà. N'O canvia la mà de les orelles per un dit penetrant a la boca del gos per la comissura dels llavis, un gest que el molesta molt. En aquell moment apareix la mare, el gos es vol aixecar per fugir del dit pesat de n'O i refugiar-se darrere la mare, però cada vegada que s'incorpora, n'O el torna a tirar a terra i la mare riu. Mirant-s'ho, la L veu com es trenca l'encís de la música.

Evidentment, això no és més que un exemple imaginari, però no deixa de fer-me veure que la música és prou poderosa com per fer-nos actuar d'acord amb les seves ordres i, a més, fer-ho sense que ens n'adonem, fent girar uns engranatges dins del nostre subconscient, o dins del nostre inconscient, segur que n'A, a qui li agraden aquests temes, ho sabrà millor que jo. I mentrestant, guardo l'esperança de poder, algun dia, aclarir aquests dubtes.

Però per fer breu l'espera, us invito a tots a tastar el nou pastís de xocolata que corre darrerament per la botiga. Està tremendo però, tot i així, estic convençuda que es pot millorar. Ja us avisaré quan estigui llest.