Bocins de societat (III): L'individualisme

En A va néixer el 1923 i era el tercer de set germans que vivien amb els seus pares i la seva àvia a Barcelona. Amb 5 anys, vigilava els seus germans més petits, els donava de menjar i jugava amb ells. Amb 7 anys, va participar de la tristesa de la seva família en morir-se el setè germà, que ell havia distret amb ganyotes infinitat de vegades.

Als 11 anys, en A es va incorporar a la fàbrica textil on explotaven els seus germans grans, el seu pare, la seva mare, els seus veïns de davant de casa seva i els veïns de dos, tres i cinc carrers més enllà. Veia contínuament com, al seu voltant, queien malalts molt homes i dones, que no paraven de tossir i moltes criatures, que acabaven defallint pel cansament. Ell intentava conservar totes les seves forces perquè se sentia responsable dels seus germans més petits i perquè aquell era el lloc on li pertocava estar. A fora als carrers, es trobava amb persones totalment diferents a la gent que coneixia, persones que ostentaven la seva riquesa i que els miraven amb menyspreu. Sabia, com sabia tota la gent a la fàbrica, que d'ells era la culpa de la situació tan penosa que vivien.

Quan acabava de treballar a la fàbrica, si encara tenia forces, acabava jugant amb una pilota de drap o amb algunes pedres amb els altres amics de la fàbrica. Alguna vegada s'havia pegat amb algun d'ells però els dies posteriors eren molt avorrits sense els seus amics i va acabar entenent que era millor per ell respectar-los.

Quan tenia 13 anys, va començar a anar a una de les Escoles Noves Unificades. Fins aleshores, no havia anat a l'escola perquè a casa seva eren massa pobres, i ara, que s'havien creat escoles per a tothom, pensava aprofitar les classes tant com pugués. El seu company de pupitre, en B, l'ajudava amb l'àlgebra mentre que ell, a qui li anava millor la llengua, el compensava amb petites correccions. L'escola, òbviament, no era on només rebia lliçons científiques sinó que, més tard, quan va esclatar la guerra, es va convertir en la seva segona llar, la seva i la dels nens amb qui compartia tantes coses des de primera hora del matí fins que es feia fosc.

Quan en A es va fer gran, va entrar a treballar a una bòbila. Les condicions laborals eren pèssimes i va començar a formar part dels grups que hi protestaven perquè millorar les condicions dels altres suposava millorar les seves. I si un treballador patia un greuge, calia protestar o arriscar-se a que res no impedís que fos un mateix qui el patiria el dia següent. Quan el van acomiadar, gran part dels seus veïns van ajudar-lo a sobreviure mentre no va trobar feina, que una amiga del barri li va aconseguir. La força que puguessin exercir entre tots era el que permetria guanyar els diners suficients per viure.

-----

En C va néixer el 1992 i era el més gran de dos germans. La seva germana petita, na D era una ploramiques però, per sort, la cangur que havien contractat els seus pares, la tenia prou distreta amb les joguines de nens petits perquè el deixessin en pau. Quan va ser prou gran, el van portar a la llar d'infants on, per sort, tenia prou joguines perquè ningú no el molestés. Més tard, va començar a anar a l'escola i els nens nous no li agradaven, tot i que de seguida es va fer amic d'en E.

Quan tenien 7 anys, en E i en C van tenir la primera baralla, perquè els pares d'en E li havien comprat una Game Boy i ell no la hi deixava. La baralla es va acabar quan els pares d'en C li van comprar una GameBoy a ell. Aleshores, on va haver-hi baralles era a casa ja que la seva germana volia jugar amb la seva GameBoy i, sent tan petita com era, segur que l'hagués trencat. Per evitar problemes i ja que els pares no podien estar pendents de les baralles dels seus fills, van comprar una GameBoy també a la filla, tot i que després van constatar que la nena ni tan sols se la mirava.

Amb 10 anys, en C va començar a anar a classes d'anglès, d'informàtica i a natació ja que, a part de suposar una descàrrega per als pares, el convertirien en una persona competent per al seu futur laboral. A l'escola va provar d'aprofitar els seus coneixements per ensenyar anglès al seu company de pupitre F, però ho va deixar quan la mestra li va dir que si xerrava a classe li posaria un zero i que les preguntes, les hi havien de fer a ella.

A la seva classe, hi havia alguns nens molt ben vestits que ja començaven a portar mòbil. Els pares d'en C, que tenien una feina humil, van fer hores extra per poder pagar a en C el mòbil que necessitava per no sentir-se inferior als altres companys. Els pares haguessin volgut saber com li anava l'escola a en C però mentre sopaven feien la sèrie que tots els companys d'en C veien i que no veure-la, l'hauria marginat. A més, si l'escola els instruïa científicament, la sèrie era l'únic instructor que tenien en terreny social i humà.

Amb l'aparició d'internet, en C va començar a passar hores i hores davant la pantalla, procurant tenir converses amb el màxim de gent possible. Quan parlava amb en E, criticava en F perquè tenia por de perdre en E com a millor amic, i quan parlava amb en F, criticava en E amb la mateixa intenció. El dia que en E no li responia a la conversa, es deprimia tot pensant que estaria parlant amb en F i que seria exclòs ben aviat. Al cap i a la fi, en F era qui tenia la versió més nova de la Play Station i cada divendres, els amics més íntims d'en F eren invitats jugar-hi. En C estava molt enfadat amb els seus pares perquè no li volien comprar aquella consola que necessitava per no ser oblidat.

Quan en C va arribar a la universitat, havia viscut prou vida per entendre que ajudar els seus companys de classe suposava tenir més competidors, així que s'ajuntava amb les persones que treien més bona nota per tal de fer els treballs, no deixava que els seus companys es copiessin a un examen i havia assistit a un munt de jornades i cursos avorridíssims que ajudaven a completar un CV ideal per al seu ingrés al món laboral.

En C tenia ben clar el que volia, així que tan bon punt va acabar la carrera que sabia que més diners li donaria, va ingressar en una empresa. Durant l'entrevista de feina, on es va mostrar amb les actituds emprenedores que tant havia assajat, va descobrir que qui l'entrevistava era un veí de la seva escala. Fins aleshores, ni tan sols n'havia sabut el nom.

Davant dels seus caps, es comportava amb la màxima competència, realçant les seves virtuts i procurant semblar més eficient que els companys. Sabia que un ascens comportaria més diners i que, alhora, això comportaria que, quan tingués una família, els seus fills no fossin els que s'havien de guanyar l'amistat dels altres sinó els que puguessin seleccionar les seves amistats, que ho tinguessin tot.

En C sabia que havia d'aconseguir convertir-se en un producte, en la millor marca entre els seus. Havia d'aconseguir que els seus companys semblessin pitjors que ell. Així aconseguiria l'ascens, així podria fer més rendibles totes les hores que passaria a la feina i així aconseguiria que l'única cosa que els faltés als seus fills fos un pare. Bé, i el valor de la solidaritat. I el de l'empatia.

En C seria el millor, l'escollits per pujar d'estatus, qui aconseguiria fer de la seva vida un munt de calers.

---------------

I encara hi ha qui es pregunta per què els moviments socials estan en decadència.
Au, trufes de xocolata per a totes, que, tot i que segur que n'he ofert a la xocolateria, són sempre dignes de re-tastar.