Construcció d'una mare, primer avís.

Bon dia, golafres!

Com deia a l'entrada anterior, feia molt, molt de temps que tenia pendent esciure com va anar el naixement de l'Arlet, perquè és un record que val la pena conservar, que s'emboira amb el temps i que properament té un risc evident de difuminació ja que s'acosta el meu segon (i últim!!) part. Es tracta més d'un recordar en veu alta que, ja que hi som, digitalitzo, que no pas un producte pensat per al gaudi del consumidor.

El cas és que m'he posat a redactar i he hagut de fer un parèntesi per explicar que, una setmana abans del part, l'Arlet va fer el seu primer avís en forma d'hemorràgia important. Per sort o desgràcia, quan cuino tinc un problema amb el racionament dels ingredients, i el parèntesi s'ha anat eixamplant, no només a nivell de quantitat de vocables sinó també a nivell d'implicacions emocionals, de manera que modificava el to general d'un text prou trascendent (el naixement de la meva filla!), cosa que no puc fer moralment. Quan ella sigui més gran i llegeixi el relat de com va néixer, no pot llegir un text sobre reivindicació personal, lluita, ràbia i incompetència. És per això que, en forma de pròleg, aquesta és la història de com volien fer néixer el monito.

Una setmana exacta abans de la data prevista del part, mentre era al WC, vaig notar com expulsava alguna cosa sense haver fet cap mena d'esforç i vaig veure que la tassa havia quedat plena de sang. Em vaig espantar molt i no vaig dubtar a posar la mà en aquella aigua tenyida i calenta aviam què en treia (perdoneu-me, però sóc així d'explícita, tant per naturalesa com per militància). Un coagulot marró vermellós, homogeni i llis, semblant a un fetge de pollastre m'ocupava la mà dreta sencera fent cassoleta i, de fet, no m'hi cabia completament. Immediatament, vaig cridar l'Albert, que posava rajoles a la cuina -tema que s'haurà d'abordar en algun moment futur-, li vaig ensenyar el coàgul i vam entendre que calia anar amb urgència a la Maternitat. Vam agafar la bossa preparada des d'un mes enrere i vam cridar un taxi, cosa a la qual només accedeixo en les ocasions especials. I aquesta ho era.

Recordo molt la sensació d'impotència tan gran que vaig sentir quan intentava transmetre-li, primer a la infermera de triatge i després a la ginecòloga que em va atendre, un missatge semblant a "hola, no sóc una histèrica -o no més que una embarassada estàndard, o probablement menys que l'embarassada estàndard- però em falta una setmana per parir i acabo d'expulsar un diplodocus hemàtic que els meus coneixements de medicina -que són superiors als de l'embarassada estàndard- no em permeten qualificar com a res tranquil·litzador perquè NO, NO, tinc claríssim que això NO és el famós tap mucós. Jo no m'espanto per les coses, així en general, i ara ho estic una mica; i deixaré d'estar-ho quan em pugui donar una explicació mèdica i racional que argumenti que això és normal". I el missatge era així d'enrevessat i victimista perquè quan vaig començar a descriure el coàgul i les seves mides, tant la infermera com la ginecòloga em van mirar amb cara d'escepticisme total, cosa que em va irritar i em va obligar a fer una cosa que odio; demanar que la meva parella corrobori el relat, com si el seu sentit de la vista o, pitjor, el seu sentit del perill haguessin de ser més acurats que els meus, sí, d'una embarassada espantada, però que té la carrera de medicina. (Sí, això és micromasclisme)

La ginecòloga em va explorar i em va demanar un Valsalva (estossegar), amb el qual em va dir que encara sagnava. Considerava que havia trencat aigües, que les aigües eren amb sang i que, per tant, si no em posava de part en 10-12h, l'induïrien. Seguidament, va marxar i em va deixar sola a Urgències. Tal com va sortir per la porta, em va caure a sobre el pes enorme de la culpabilitat. M'havia informat molt sobre el part natural, sobre la importància que ho fos i sobre lo difícil que era aconseguir-ho (tant pel propi "aguante" com per la facilitat amb què avui dia s'instrumentalitza el part). M'havia creat un relat en la imaginació molt concret sobre com havia d'anar tot i ara, sabia que per imprudència, pel fet d'estar personalment i física fent obres a la cuina de casa, traient rajoles, carregant runa, rascant el terra amb força tot estant de quatre grapes, havia lesionat l'úter i ara tot allò planificat corria molt de risc. Per inconsciència.

Em van pujar a una habitació mentre esperàvem que em posés de part. Passaven les hores i no hi havia cap canvi. Bé, quan tossia o feia pipí, seguia sagnant una mica, però era "sang, sang", no "líquid amb sang", de manera que jo anava barrinant: "el que he expulsat era un coàgul molt homogeni, estructurat, per força havia de tenir dies o setmanes i avui senzillament s'ha deixat anar i, com que feia de tap, per això avui torno a sagnar una miqueta. No hi ha líquid amniòtic i el coàgul era molt llis, com si s'hagués mantingut a l'espai entre la bossa i l'úter i no pas dins la bossa. És a dir, que molt probablement la bossa està intacta i jo no estic de part". Vaig explicar-ho a la ginecòloga i aquesta em va etzibar: "no tenim cap manera de saber si tens la bossa trencada, estàs de 39 setmanes i ja pots parir perfectament, de manera que no té cap sentit esperar. Si no et poses de part, farem una inducció" reforçava. Em vaig horroritzar, visualitzant un algoritme mental que clarament conduia de la inducció artificial del part a una cesària passant pel fet que el meu cos no tiraria pas endavant una dinàmica uterina que no trobava pertinent. Ella era la metgessa, jo la pacient... sense posar-m'hi de cul, vaig intentar esbossar un "però...", que em va sortir desinflat i poc convincent. La ginecòloga em va veure el desacord a la cara, va concedir "esperarem unes horetes aviam si comences tu sola" i va marxar.

Altre cop sola a l'habitació, el meu cap va començar aquell procés de fusió o fissió neuronal (probablement fusió, la fissió queda curta d'energia en la metàfora) que acaba en el convenciment que t'han tocat uns professionals ineptes, que tu en saps més i que et negues a ser víctima de iatrogènia. Poc a poc et vas encenent com un, dos, deu, cinquanta llumins. Ho anava explicant a tothom qui em volia escoltar. L'Albert feia cara de "sí, sí, si la teva explicació em convenç força i, si tu ho veus necessari, et recolzaré, però jo, la veritat, no acabo de veure que sigui un problema tan greu". Els meus pares feien un posat força neutre, que devia ser la suma de "la Laura sempre té raó" i "és massa tossuda, els metges saben el que es fan, que estem a la Maternitat i no a l'hospital Cal Manolo". I la meva sogra em deia que no entenia per què em posava tant de cul amb la cesària, que ella hi havia tingut dos fills molt macos. Jo no volia discutir-hi (sobre la cesària i conseqüències dic, no sobre la bellesa dels seus fills :) ).

Tenia claríssim que no em volia deixar induir i que, per aconseguir evitar-ho, havia de fer un paper que passava per esmentar explícitament que era metgessa -funciona en algunes persones- i que era una persona amb criteri i forta. Vaig adonar-me que feia algunes hores que no sagnava i em vaig apuntar mentalment l'hora del darrer sagnat. Cada vegada que venia una infermera i preguntava com anava, jo em limitava a contestar, contenta, que feia x hores que no sagnava, sabent que aquella informació arribava a la ginecòloga en qüestió. Finalment, a la tarda-vespre, aquesta va tornar a pujar i jo li vaig dir que estava bé, sense dinàmica, que no havia perdut sang des de feia 5h, crec recordar ara, i que no havia perdut líquid en cap moment, obviant durant l'explicació el tema de la inducció. Ella, gairebé sense mirar-me als ulls, i fent cara de resignada va dir "farem una eco i, si tot està bé, podràs marxar cap a casa, però fent repòs i tornant si hi ha cap canvi". Em va enviar a una sala d'ecografies on em va visitar un ginecòleg que ja he vist en diverses ocasions abans i després d'aquell moment, i és el millor metge amb el qual he coincidit a la Maternitat, sovint fent un paper tranquil·litzador després que algun altre professional hagi encès alguna falsa alarma. I això, sempre, sense desacreditar el o la companya en qüestió. Un tros de professional, vaja (nota mental: he de fer un escrit a l'hospital per agrair la feina d'aquest metge, que és una cosa que es fa massa poc i que segur que motiva).

Tornant a la sala d'ecografies, el ginecòleg magnífic em va explorar, em va demanar el Valsalva (negatiu), em va fer una eco i em va dir "dins la bossa, hi tens el líquid en quantitat normal, no es veu cap senyal de pèrdues, pots estar tranquil·la perquè probablement el sagnat era fora de la bossa i no has trencat aigües -so de trompetes celestials i transmutació de la meva fesonomia, traspuant felicitat pels porus- . Et faré una tira reactiva per mirar si hi ha alguna traça de líquid amniòtic". Alerta, explosió interna de ràbia, continguda amb dificultat: "ah! -fent-me la tonta- m'havien dit que no es podia mirar de cap manera si hi havia pèrdua de líquid". McNífic (fent-se el longuis en probable relació amb el que dèiem de no desacreditar companys): "bé, és que es fa poc, no és 100% segur i només serveix per confirmar una exploració negativa com la que t'he fet". Vaja, que complementa l'exploració que ja m'havien fet només d'entrar. Bé, respira fons que ara tant se val i tot pinta bé.

Em va fer la tira reactiva que efectivament va ser negativa i em van "deixar" marxar cap a casa. L'Albert es veia tranquil, els meus pares amb cara de "altra cop se surt amb la seva" i la sogra amb la preocupació que emanava tant de l'expressió facial i verbal, suposo que patint per si la tossuderia de la seva jove perjudicava la seva néta i poc convençuda per les explicacions que jo li donava. En sortir per la porta, em sentia immensament feliç i poderosa: havia utilitzat l'assertivitat -que no tinc- per protegir la meva filla, per evitar una inducció (i n'estava convençuda, una cesària), amb les conseqüències negatives que li podia causar. M'estava "fent mare". De tant en tant, treien el cap dos sentiments menys positius; un, la culpabilitat per ser la responsable activa del sagnat, sentiment que, de forma constructiva, m'invitava a passar els últims dies d'embaràs de forma més pausada, i dos, la ràbia de pensar que això havia acabat bé, molt probablement, pel simple fet que podia acreditar criteri mèdic i perquè el meu pare, que treballa ocasionalment a la Maternitat, segurament havia utilitzat algun comodí per fer valer més la meva opinió. Em fa ràbia pensar que altres mares sí que hagin pogut patir iatrogènia per una barreja d'ignorància i prepotència mèdica i pel simple fet de no disposar d'aquests recursos que jo vaig utilitzar. És injust. Però bé, això donaria per moltes pàgines i sempre és més constructiu quedar-se, com a record general, amb el sentiment de felicitat de tornar a casa amb l'Arlet protegida dins la bossa, com si d'un marsupi es tractés.

I per celebrar un fet de fa dos anys, tots convidats a bombons de xocolata negra, sense farciment de fruits secs ni licors (eeecs!)