En A va néixer el 1923 i era el tercer de set germans que vivien amb els seus pares i la seva àvia a Barcelona. Amb 5 anys, vigilava els seus germans més petits, els donava de menjar i jugava amb ells. Amb 7 anys, va participar de la tristesa de la seva família en morir-se el setè germà, que ell havia distret amb ganyotes infinitat de vegades.
Als 11 anys, en A es va incorporar a la fàbrica textil on explotaven els seus germans grans, el seu pare, la seva mare, els seus veïns de davant de casa seva i els veïns de dos, tres i cinc carrers més enllà. Veia contínuament com, al seu voltant, queien malalts molt homes i dones, que no paraven de tossir i moltes criatures, que acabaven defallint pel cansament. Ell intentava conservar totes les seves forces perquè se sentia responsable dels seus germans més petits i perquè aquell era el lloc on li pertocava estar. A fora als carrers, es trobava amb persones totalment diferents a la gent que coneixia, persones que ostentaven la seva riquesa i que els miraven amb menyspreu. Sabia, com sabia tota la gent a la fàbrica, que d'ells era la culpa de la situació tan penosa que vivien.
Quan acabava de treballar a la fàbrica, si encara tenia forces, acabava jugant amb una pilota de drap o amb algunes pedres amb els altres amics de la fàbrica. Alguna vegada s'havia pegat amb algun d'ells però els dies posteriors eren molt avorrits sense els seus amics i va acabar entenent que era millor per ell respectar-los.
Quan tenia 13 anys, va començar a anar a una de les Escoles Noves Unificades. Fins aleshores, no havia anat a l'escola perquè a casa seva eren massa pobres, i ara, que s'havien creat escoles per a tothom, pensava aprofitar les classes tant com pugués. El seu company de pupitre, en B, l'ajudava amb l'àlgebra mentre que ell, a qui li anava millor la llengua, el compensava amb petites correccions. L'escola, òbviament, no era on només rebia lliçons científiques sinó que, més tard, quan va esclatar la guerra, es va convertir en la seva segona llar, la seva i la dels nens amb qui compartia tantes coses des de primera hora del matí fins que es feia fosc.
Quan en A es va fer gran, va entrar a treballar a una bòbila. Les condicions laborals eren pèssimes i va començar a formar part dels grups que hi protestaven perquè millorar les condicions dels altres suposava millorar les seves. I si un treballador patia un greuge, calia protestar o arriscar-se a que res no impedís que fos un mateix qui el patiria el dia següent. Quan el van acomiadar, gran part dels seus veïns van ajudar-lo a sobreviure mentre no va trobar feina, que una amiga del barri li va aconseguir. La força que puguessin exercir entre tots era el que permetria guanyar els diners suficients per viure.
-----
En C va néixer el 1992 i era el més gran de dos germans. La seva germana petita, na D era una ploramiques però, per sort, la cangur que havien contractat els seus pares, la tenia prou distreta amb les joguines de nens petits perquè el deixessin en pau. Quan va ser prou gran, el van portar a la llar d'infants on, per sort, tenia prou joguines perquè ningú no el molestés. Més tard, va començar a anar a l'escola i els nens nous no li agradaven, tot i que de seguida es va fer amic d'en E.
Quan tenien 7 anys, en E i en C van tenir la primera baralla, perquè els pares d'en E li havien comprat una Game Boy i ell no la hi deixava. La baralla es va acabar quan els pares d'en C li van comprar una GameBoy a ell. Aleshores, on va haver-hi baralles era a casa ja que la seva germana volia jugar amb la seva GameBoy i, sent tan petita com era, segur que l'hagués trencat. Per evitar problemes i ja que els pares no podien estar pendents de les baralles dels seus fills, van comprar una GameBoy també a la filla, tot i que després van constatar que la nena ni tan sols se la mirava.
Amb 10 anys, en C va començar a anar a classes d'anglès, d'informàtica i a natació ja que, a part de suposar una descàrrega per als pares, el convertirien en una persona competent per al seu futur laboral. A l'escola va provar d'aprofitar els seus coneixements per ensenyar anglès al seu company de pupitre F, però ho va deixar quan la mestra li va dir que si xerrava a classe li posaria un zero i que les preguntes, les hi havien de fer a ella.
A la seva classe, hi havia alguns nens molt ben vestits que ja començaven a portar mòbil. Els pares d'en C, que tenien una feina humil, van fer hores extra per poder pagar a en C el mòbil que necessitava per no sentir-se inferior als altres companys. Els pares haguessin volgut saber com li anava l'escola a en C però mentre sopaven feien la sèrie que tots els companys d'en C veien i que no veure-la, l'hauria marginat. A més, si l'escola els instruïa científicament, la sèrie era l'únic instructor que tenien en terreny social i humà.
Amb l'aparició d'internet, en C va començar a passar hores i hores davant la pantalla, procurant tenir converses amb el màxim de gent possible. Quan parlava amb en E, criticava en F perquè tenia por de perdre en E com a millor amic, i quan parlava amb en F, criticava en E amb la mateixa intenció. El dia que en E no li responia a la conversa, es deprimia tot pensant que estaria parlant amb en F i que seria exclòs ben aviat. Al cap i a la fi, en F era qui tenia la versió més nova de la Play Station i cada divendres, els amics més íntims d'en F eren invitats jugar-hi. En C estava molt enfadat amb els seus pares perquè no li volien comprar aquella consola que necessitava per no ser oblidat.
Quan en C va arribar a la universitat, havia viscut prou vida per entendre que ajudar els seus companys de classe suposava tenir més competidors, així que s'ajuntava amb les persones que treien més bona nota per tal de fer els treballs, no deixava que els seus companys es copiessin a un examen i havia assistit a un munt de jornades i cursos avorridíssims que ajudaven a completar un CV ideal per al seu ingrés al món laboral.
En C tenia ben clar el que volia, així que tan bon punt va acabar la carrera que sabia que més diners li donaria, va ingressar en una empresa. Durant l'entrevista de feina, on es va mostrar amb les actituds emprenedores que tant havia assajat, va descobrir que qui l'entrevistava era un veí de la seva escala. Fins aleshores, ni tan sols n'havia sabut el nom.
Davant dels seus caps, es comportava amb la màxima competència, realçant les seves virtuts i procurant semblar més eficient que els companys. Sabia que un ascens comportaria més diners i que, alhora, això comportaria que, quan tingués una família, els seus fills no fossin els que s'havien de guanyar l'amistat dels altres sinó els que puguessin seleccionar les seves amistats, que ho tinguessin tot.
En C sabia que havia d'aconseguir convertir-se en un producte, en la millor marca entre els seus. Havia d'aconseguir que els seus companys semblessin pitjors que ell. Així aconseguiria l'ascens, així podria fer més rendibles totes les hores que passaria a la feina i així aconseguiria que l'única cosa que els faltés als seus fills fos un pare. Bé, i el valor de la solidaritat. I el de l'empatia.
En C seria el millor, l'escollits per pujar d'estatus, qui aconseguiria fer de la seva vida un munt de calers.
---------------
I encara hi ha qui es pregunta per què els moviments socials estan en decadència.
Au, trufes de xocolata per a totes, que, tot i que segur que n'he ofert a la xocolateria, són sempre dignes de re-tastar.
dimecres, 8 de juliol del 2009
dimarts, 19 de maig del 2009
El rei de la festa, el rei del món.
Assegut a la butaca de la seva oficina en un 17è pis d'un gratacels, en K mou les natges per acomodar-se (sí, els rics empresaris també tenen natges) mentre mira per la finestra, o per la seva absència de finestra, en forma de placa de vidre que constitueix la paret exterior de l'edifici. Avui, als seus 55 anys, ha estat nomenat director general d'una gran multinacional i s'adona que ha arribat al capdamunt de les seves aspiracions, ha culminat el seu somni i es meravella només de fer balanç de tot plegat. S'apropa la copa de vi acabat de servir al nas i en capta l'aroma. S'ho pensa uns segons i, finalment, se la beu d'un glop. L'omple la satisfacció d'haver entès el món.
Quan en K era jove, vivia al si d'una família molt humil però això no era pas un obstacle per a la seva ambició ni les seves aspiracions de ser una persona poderosa. Devia ser als 16 o 17 anys quan la vida li va donar la lliçó que canviaria la seva vida: Els contactes obren totes les portes, les del cel incloses.
Totes les persones formen part de diferents xarxes aparentment independents, que en posar-se en contacte, no formen una xarxa que suma les dos, no, sinó que la seva combinació dóna lloc a un creixement exponencial d'aquesta "xarxa suma". Una persona valuosa és aquella que té una xarxa de contactes com més àmplia millor i que és capaç d'interconnectar xarxes.
Amb el pas dels anys, en K s'ha adonat que la qualitat d'una persona no es mesura a partir dels seus coneixements, les seves habilitats, el seu talent ni les seves aptituds; considera que aquests valors són part del passat.
Ha après que interconnectar diferents xarxes dóna més possibilitats de fer nous contactes que seran interessants per a algú, i que si fent possible la connexió, et converteixes en una persona valuosa per a ambdues parts i acabes essent indispensable. Ha après que és igual que siguis un ignorant mentre coneguis la persona que no ho és.
En K també va anar constatant que les xarxes estan formades per persones d'status semblant, per persones que comparteixen alguna cosa: l'edat, la visió de la vida, l'àmbit de treball, el nivell de poder. Va aprendre la manera de conèixer persones importants, escalant posicions dins la xarxa de contactes del magnat en qüestió i intercanviant-hi actius, és a dir, persones. Si el secretari del cap de departament tenia problemes amb un advocat, tu li proporciones mitjans per accedir al teu contacte que s'ajusta al que necessita i així et crees un visat per conèixer el seu superior.
En K reconeix sense cap mena de vergonya que quan va entrar a la seva primera empresa, com a arxiver, era el més incompetent del seu grup, però també li brilla la mirada amb orgull quan constata que, ara, la resta del seu grup són brillantíssims arxivers mentre que ell... bé, ell és director general.
En K coneix els periodistes, advocats, artistes i polítics més influents del seu entorn i aquest és el CV que l'ha portat a la posició que ocupa. No només això, durant la seva trajectòria, aquest cúmul de contactes és allò que conformava la seva imatge, la seva targeta de visita, i allò que servia d'anunci publicitari passiu que atreia noves personalitats. En K s'ha adonat que no li cal ser interessant sinó només semblar-ho i què millor per al seu objectiu que formar part de xarxes socials de persones interessants.
Keith Ferrazzi, em fas fàstic. Et puc assegurar que no és enveja, és fàstic, i també ràbia. Ràbia de comprendre el món, em fas ràbia perquè ets la prova vivent que el món actual és com el facebook, una xarxa il·limitada de disfresses. Crea't una imatge, crea't un perfil, aconsegueix trobar alguna peculiaritat que et defineixi i comença a crear contactes. Seràs, parafrasejant en Jack Dawson al punt més frontal de la proa de l'insubmergible, el rei del món.
I per treure'ns el mal gust de boca, res millor que aquesta fondue que us he deixat preparada i on podeu sucar-hi maduixes, formatge o el que millor us sembli.
Quan en K era jove, vivia al si d'una família molt humil però això no era pas un obstacle per a la seva ambició ni les seves aspiracions de ser una persona poderosa. Devia ser als 16 o 17 anys quan la vida li va donar la lliçó que canviaria la seva vida: Els contactes obren totes les portes, les del cel incloses.
Totes les persones formen part de diferents xarxes aparentment independents, que en posar-se en contacte, no formen una xarxa que suma les dos, no, sinó que la seva combinació dóna lloc a un creixement exponencial d'aquesta "xarxa suma". Una persona valuosa és aquella que té una xarxa de contactes com més àmplia millor i que és capaç d'interconnectar xarxes.
Amb el pas dels anys, en K s'ha adonat que la qualitat d'una persona no es mesura a partir dels seus coneixements, les seves habilitats, el seu talent ni les seves aptituds; considera que aquests valors són part del passat.
Ha après que interconnectar diferents xarxes dóna més possibilitats de fer nous contactes que seran interessants per a algú, i que si fent possible la connexió, et converteixes en una persona valuosa per a ambdues parts i acabes essent indispensable. Ha après que és igual que siguis un ignorant mentre coneguis la persona que no ho és.
En K també va anar constatant que les xarxes estan formades per persones d'status semblant, per persones que comparteixen alguna cosa: l'edat, la visió de la vida, l'àmbit de treball, el nivell de poder. Va aprendre la manera de conèixer persones importants, escalant posicions dins la xarxa de contactes del magnat en qüestió i intercanviant-hi actius, és a dir, persones. Si el secretari del cap de departament tenia problemes amb un advocat, tu li proporciones mitjans per accedir al teu contacte que s'ajusta al que necessita i així et crees un visat per conèixer el seu superior.
En K reconeix sense cap mena de vergonya que quan va entrar a la seva primera empresa, com a arxiver, era el més incompetent del seu grup, però també li brilla la mirada amb orgull quan constata que, ara, la resta del seu grup són brillantíssims arxivers mentre que ell... bé, ell és director general.
En K coneix els periodistes, advocats, artistes i polítics més influents del seu entorn i aquest és el CV que l'ha portat a la posició que ocupa. No només això, durant la seva trajectòria, aquest cúmul de contactes és allò que conformava la seva imatge, la seva targeta de visita, i allò que servia d'anunci publicitari passiu que atreia noves personalitats. En K s'ha adonat que no li cal ser interessant sinó només semblar-ho i què millor per al seu objectiu que formar part de xarxes socials de persones interessants.
Keith Ferrazzi, em fas fàstic. Et puc assegurar que no és enveja, és fàstic, i també ràbia. Ràbia de comprendre el món, em fas ràbia perquè ets la prova vivent que el món actual és com el facebook, una xarxa il·limitada de disfresses. Crea't una imatge, crea't un perfil, aconsegueix trobar alguna peculiaritat que et defineixi i comença a crear contactes. Seràs, parafrasejant en Jack Dawson al punt més frontal de la proa de l'insubmergible, el rei del món.
I per treure'ns el mal gust de boca, res millor que aquesta fondue que us he deixat preparada i on podeu sucar-hi maduixes, formatge o el que millor us sembli.
divendres, 24 d’abril del 2009
Yes, we can!
Fa una estona, em llegia el darrer text que vaig escriure, ja fa uns quants dies, només uns quants, i m'escandalitzo si provo de valorar els canvis que hi ha hagut en la meva vida en aquest temps.
Quan el vaig escriure, era una persona... encallada deu ser la paraula, encallada en una sèrie de dinàmiques força perjudicials per a mi. Encallada en una mala dinàmica a nivell social, a nivell personal, a nivell sentimental, a nivell estudiantil, si voleu... És increïble veure que el camí que buscava estava a tan sols quatre passes i és increïble veure com costava de trobar. Probablement, no el trobava perquè realment no el buscava. Em trobava divagant per un camí pedregós, horrible i tort però mira, seguia caminant per inèrcia, pel simple fet que era el que veia davant meu i perquè era el "meu" camí, pronunciat fins i tot amb orgull.
És vergonyant veure que vaig necessitar una empenta des de fora, i ho és perquè l'empenta va ser una excusa. Jo ja volia trencar les dinàmiques, volia canviar certes coses però el meu món era còmode, fàcil i sense preocupacions. Sabia com canviar-ho però ho deixava pel dia següent. I al matí següent, ho deixava per més endavant. Sabeu aquella cançó dels Lax que s'anomena "Una altra vegada"? Doncs l'única diferència entre el que aquesta cançó descriu i entre la meva situació és que l'addicció que es descriu a la primera és a una cosa material. Res més.
I ara miro enrere i ric. Ric, us ho dic de debò, però sense grans riallades, ric com quan veus una foto antiga on surts amb ferros a les dents o amb els cabells tallats d'una forma horrible. Ric de la mateixa manera que tots hem rigut quan hem retrobat el nostre bagul, o carpeta, o caixeta, el que sigui, dels records i descobrim que, per sort, hem millorat o, encara diré més, hem madurat.
La veritat és que no ha estat un canvi gens difícil, com a mínim de moment. Potser en faré una altra valoració quan hagi acabat la transició però, ara per ara, la cosa ha anat rodada. En el moment en què vaig decidir fer el canvi, em vaig posar la disfressa o, com m'agradaria pensar, me la vaig treure i vaig començar a actuar d'acord amb ella, com si ho hagués fet tota la vida. Potser no es tracta de disfresses tretes o posades, potser tan sols es tracta d'un canvi d'estil. Una persona que vestia punk i es passa al hippisme no deu considerar que ara va disfressada, ni tampoc que hi anava abans. Senzillament es tracta d'una evolució, la mateixa evolució que espero estar fent i la mateixa que espero que no retrogradi.
Al cap d'un mes de prendre la decisió, ja havia aconseguit alguns canvis; estava fent el que volia fer, com ho volia fer i amb qui ho volia fer, i deixava de fer el que ja no volia fer ni de la manera com no volia fer-ho. I tres mesos més tard, el canvi és, com dic, escandalós. Com es diria als informes escolars, "progressa adequadament" o "aconseguit de manera satisfactòria". Bé, aquesta segona frase me la deixo per més endavant, quan pugui considerar que he acabat amb les reformes.
A nivell general, crec que la "muraleja" que podria extreure d'aquestes setmanes és clara: si volem alguna cosa, la podem aconseguir. Els cercles viciosos costen de trencar perquè el negativisme consumeix totes les nostres energies i no ens en deixa per trencar barreres, però si ens decidim a fer-ho, veiem que l'única barrera que hi havia era una cinta com les que es tallen a les inauguracions, i que la mateixa satisfacció de trencar-la, recarrega prou les bateries per seguir enderrocant qualsevol mur que se'ns posi al davant simplement amb una bufada, com el llop amb el porquet de la casa de palla.
I mentre enderroco murs com espelmes de pastís d'aniversari, us convido a un tall d'aquest pastís, que la nata i la trufa fan una pinta fabulosa. Bon profit!
Quan el vaig escriure, era una persona... encallada deu ser la paraula, encallada en una sèrie de dinàmiques força perjudicials per a mi. Encallada en una mala dinàmica a nivell social, a nivell personal, a nivell sentimental, a nivell estudiantil, si voleu... És increïble veure que el camí que buscava estava a tan sols quatre passes i és increïble veure com costava de trobar. Probablement, no el trobava perquè realment no el buscava. Em trobava divagant per un camí pedregós, horrible i tort però mira, seguia caminant per inèrcia, pel simple fet que era el que veia davant meu i perquè era el "meu" camí, pronunciat fins i tot amb orgull.
És vergonyant veure que vaig necessitar una empenta des de fora, i ho és perquè l'empenta va ser una excusa. Jo ja volia trencar les dinàmiques, volia canviar certes coses però el meu món era còmode, fàcil i sense preocupacions. Sabia com canviar-ho però ho deixava pel dia següent. I al matí següent, ho deixava per més endavant. Sabeu aquella cançó dels Lax que s'anomena "Una altra vegada"? Doncs l'única diferència entre el que aquesta cançó descriu i entre la meva situació és que l'addicció que es descriu a la primera és a una cosa material. Res més.
I ara miro enrere i ric. Ric, us ho dic de debò, però sense grans riallades, ric com quan veus una foto antiga on surts amb ferros a les dents o amb els cabells tallats d'una forma horrible. Ric de la mateixa manera que tots hem rigut quan hem retrobat el nostre bagul, o carpeta, o caixeta, el que sigui, dels records i descobrim que, per sort, hem millorat o, encara diré més, hem madurat.
La veritat és que no ha estat un canvi gens difícil, com a mínim de moment. Potser en faré una altra valoració quan hagi acabat la transició però, ara per ara, la cosa ha anat rodada. En el moment en què vaig decidir fer el canvi, em vaig posar la disfressa o, com m'agradaria pensar, me la vaig treure i vaig començar a actuar d'acord amb ella, com si ho hagués fet tota la vida. Potser no es tracta de disfresses tretes o posades, potser tan sols es tracta d'un canvi d'estil. Una persona que vestia punk i es passa al hippisme no deu considerar que ara va disfressada, ni tampoc que hi anava abans. Senzillament es tracta d'una evolució, la mateixa evolució que espero estar fent i la mateixa que espero que no retrogradi.
Al cap d'un mes de prendre la decisió, ja havia aconseguit alguns canvis; estava fent el que volia fer, com ho volia fer i amb qui ho volia fer, i deixava de fer el que ja no volia fer ni de la manera com no volia fer-ho. I tres mesos més tard, el canvi és, com dic, escandalós. Com es diria als informes escolars, "progressa adequadament" o "aconseguit de manera satisfactòria". Bé, aquesta segona frase me la deixo per més endavant, quan pugui considerar que he acabat amb les reformes.
A nivell general, crec que la "muraleja" que podria extreure d'aquestes setmanes és clara: si volem alguna cosa, la podem aconseguir. Els cercles viciosos costen de trencar perquè el negativisme consumeix totes les nostres energies i no ens en deixa per trencar barreres, però si ens decidim a fer-ho, veiem que l'única barrera que hi havia era una cinta com les que es tallen a les inauguracions, i que la mateixa satisfacció de trencar-la, recarrega prou les bateries per seguir enderrocant qualsevol mur que se'ns posi al davant simplement amb una bufada, com el llop amb el porquet de la casa de palla.
I mentre enderroco murs com espelmes de pastís d'aniversari, us convido a un tall d'aquest pastís, que la nata i la trufa fan una pinta fabulosa. Bon profit!
dissabte, 3 de gener del 2009
Any nou, vida nova.
Qui no ha sentit mai, el dia 1 de gener, aquella sensació...? Qui no s'ha llevat mai, el dia del seu aniversari, feliç, amb els pulmons plens d'aire, com si tot el seu cos es regenerés? Qui no ha sentit, el dia d'inici de curs escolar/laboral/universitari, que finalment passava pàgina?
Aquesta és una de les particularitats que té la ment humana, la de necessitar, periòdicament, un formateig del disc dur. Hi ha gent que ho fa discretament, cap endins, com si s'autoperdonés i ja es sentís ben bé com acabat d'arribar al món. ; altres ho fan de forma més explícita (probablement, els primers siguin els que prenen més compromís amb els seus nous projectes).
Na L, per exemple, és de les que gaudeix amb el ritual de triar acuradament una nova agenda, seure davant l'escriptori (prèviament alliberat del desordre que caracteritzava la seva vida anterior), obrir-la amb molt de compte, agafar el bolígraf o puntafina amb què més li agrada escriure i, amb la seva millor lletra, com si s'hi estigués presentant i fos important causar-li una bona impressió, n'omple les dades personals (alegrant-se amb cada canvi, ni que sigui el de la direcció de correu electrònic). Aquí arriba la primera frustració perquè, molt sovint, de la mateixa tensió interna, acaba equivocant-se d'espai de cumplimentació o es menja alguna lletra i es desespera intentant decidir si hi posa tipp-ex o no, però amb el puntafina seria una guarrada, així que ha d'optar per la discreta ratlla al damunt. Aquest petit error, però, no pot amb ella, no avui que li ha arribat aquest nou paquet d'empenta, així que prossegueix el ritual omplint l'agenda de dates importants (els aniversaris, els sants, el dia que es va enrotllar amb tal persona, el dia que va trencar amb tal altra, el dia que venç una aposta i alguna altra freakada, com la data fundacional del Barça o el dia de la mort d'en Freddie Mercury i els anys que en fa).
Na L no pot evitar pensar que la seva actitud frega la compulsivitat perquè sí, tenir una agenda és normal, però el problema és que ella, normalment, porta tres agendes alhora (algunes de curs escolar i altres d'anys del calendari romà) i fins i tot n'ha arribat a portar 4. Ara bé, utilitzar el terme "portar" no seria massa precís perquè el més normal és que no arribin a omplir-se de cap dada més que les introduïdes de bon principi i que, a mesura que passin els dies, acabin abandonades i en algun cas arrugades dins la motxilla, en un calaix o damunt de l'escriptori, quan el caos, amo i senyor natural seu, aconsegueixi superar la bufetada de cap d'any, o del 15 de setembre, o de l'aniversari o, fins i tot, d'una eventual i espontània neteja general.
Na L també s'adona que la seva agenda podria ser una metàfora perfecta del que passa en altres àmbits de la seva vida: amb quina il·lusió enceta amistats, projectes, amb quina determinació fa els seus bons propòsits per al nou any que comença (aniré al gimnàs, reciclaré el meu anglès, perdré menys el temps, estudiaré de bon principi) i amb quina rapidesa s'abandona a la rutina prèvia, projectant el canvi per a algun altre dia clau, que com més lluny, millor.
Na L podria ser qualsevol de nosaltres, incapaços d'adonar-nos que els canvis de vida es produeixen el dia que ens hi posem, no el dia que planifiquem posar-nos-hi. Jo vaig deixar de mossegar-me les ungles el dia que anava a posar-me un dit a la boca, me'n vaig adonar, i el vaig enretirar, tot asseient-me damunt les meves mans. Jo vaig començar a fer esport amb la bici el dia que la vaig agafar i vaig anar a fer una ruta d'1h. No pretenc ser cap exemple, jo menys que ningú, que també vaig deixar de fer esport amb la bici el dia que no la vaig agafar perquè feia fred.
Segur que qualsevol de nosaltres pot fer una llista d'actituds que volia canviar i podrà veure que ho va aconseguir començant un dia qualsevol, un dia que no tenia nom i que va transformar en el dia. I tot i així, seguim fent bons propòsits per cap d'any i al setembre, perquè, per desgràcia, som unes criatures que ens passem 11 mesos de cadascun dels nostres anys portant una vida que no ens complau per tal de procurar-nos un mes de VIDA (vida real), un sol mes a l'any (em pregunto com pot ser que presumim de ser els animals insígnia de la intel·ligència mentre alhora tenim aquest sistema de vida tan miserable), i amb una existència com aquesta, no podem viure sinó en el caos i amb l'esperança que n'aprendrem, que s'acabarà l'any i aconseguirem deixar de, simplement existir, per a assolir, amb l'any nou, una vida nova.
I alguns, pocs, són prou valents per a regalar-se-la. La resta, mentrestant, gaudirem d'una fondue de xocolata on hi banyarem, ja que hi som, 12 grans de raïm (si pot ser, moscatell). No em fa massa bona pinta, la veritat...
Aquesta és una de les particularitats que té la ment humana, la de necessitar, periòdicament, un formateig del disc dur. Hi ha gent que ho fa discretament, cap endins, com si s'autoperdonés i ja es sentís ben bé com acabat d'arribar al món. ; altres ho fan de forma més explícita (probablement, els primers siguin els que prenen més compromís amb els seus nous projectes).
Na L, per exemple, és de les que gaudeix amb el ritual de triar acuradament una nova agenda, seure davant l'escriptori (prèviament alliberat del desordre que caracteritzava la seva vida anterior), obrir-la amb molt de compte, agafar el bolígraf o puntafina amb què més li agrada escriure i, amb la seva millor lletra, com si s'hi estigués presentant i fos important causar-li una bona impressió, n'omple les dades personals (alegrant-se amb cada canvi, ni que sigui el de la direcció de correu electrònic). Aquí arriba la primera frustració perquè, molt sovint, de la mateixa tensió interna, acaba equivocant-se d'espai de cumplimentació o es menja alguna lletra i es desespera intentant decidir si hi posa tipp-ex o no, però amb el puntafina seria una guarrada, així que ha d'optar per la discreta ratlla al damunt. Aquest petit error, però, no pot amb ella, no avui que li ha arribat aquest nou paquet d'empenta, així que prossegueix el ritual omplint l'agenda de dates importants (els aniversaris, els sants, el dia que es va enrotllar amb tal persona, el dia que va trencar amb tal altra, el dia que venç una aposta i alguna altra freakada, com la data fundacional del Barça o el dia de la mort d'en Freddie Mercury i els anys que en fa).
Na L no pot evitar pensar que la seva actitud frega la compulsivitat perquè sí, tenir una agenda és normal, però el problema és que ella, normalment, porta tres agendes alhora (algunes de curs escolar i altres d'anys del calendari romà) i fins i tot n'ha arribat a portar 4. Ara bé, utilitzar el terme "portar" no seria massa precís perquè el més normal és que no arribin a omplir-se de cap dada més que les introduïdes de bon principi i que, a mesura que passin els dies, acabin abandonades i en algun cas arrugades dins la motxilla, en un calaix o damunt de l'escriptori, quan el caos, amo i senyor natural seu, aconsegueixi superar la bufetada de cap d'any, o del 15 de setembre, o de l'aniversari o, fins i tot, d'una eventual i espontània neteja general.
Na L també s'adona que la seva agenda podria ser una metàfora perfecta del que passa en altres àmbits de la seva vida: amb quina il·lusió enceta amistats, projectes, amb quina determinació fa els seus bons propòsits per al nou any que comença (aniré al gimnàs, reciclaré el meu anglès, perdré menys el temps, estudiaré de bon principi) i amb quina rapidesa s'abandona a la rutina prèvia, projectant el canvi per a algun altre dia clau, que com més lluny, millor.
Na L podria ser qualsevol de nosaltres, incapaços d'adonar-nos que els canvis de vida es produeixen el dia que ens hi posem, no el dia que planifiquem posar-nos-hi. Jo vaig deixar de mossegar-me les ungles el dia que anava a posar-me un dit a la boca, me'n vaig adonar, i el vaig enretirar, tot asseient-me damunt les meves mans. Jo vaig començar a fer esport amb la bici el dia que la vaig agafar i vaig anar a fer una ruta d'1h. No pretenc ser cap exemple, jo menys que ningú, que també vaig deixar de fer esport amb la bici el dia que no la vaig agafar perquè feia fred.
Segur que qualsevol de nosaltres pot fer una llista d'actituds que volia canviar i podrà veure que ho va aconseguir començant un dia qualsevol, un dia que no tenia nom i que va transformar en el dia. I tot i així, seguim fent bons propòsits per cap d'any i al setembre, perquè, per desgràcia, som unes criatures que ens passem 11 mesos de cadascun dels nostres anys portant una vida que no ens complau per tal de procurar-nos un mes de VIDA (vida real), un sol mes a l'any (em pregunto com pot ser que presumim de ser els animals insígnia de la intel·ligència mentre alhora tenim aquest sistema de vida tan miserable), i amb una existència com aquesta, no podem viure sinó en el caos i amb l'esperança que n'aprendrem, que s'acabarà l'any i aconseguirem deixar de, simplement existir, per a assolir, amb l'any nou, una vida nova.
I alguns, pocs, són prou valents per a regalar-se-la. La resta, mentrestant, gaudirem d'una fondue de xocolata on hi banyarem, ja que hi som, 12 grans de raïm (si pot ser, moscatell). No em fa massa bona pinta, la veritat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
