Efectivament, aquesta no és una frase de collita pròpia i ni tan sols és nova. Tots l'hem sentida a dir i tots l'hem vista complir-se alguna vegada. La música no només amanseix les feres sinó que és capaç d'actuar, com qui pitja un botonet, sobre el nostre estat d'ànim, de manera que les melodies alegres ens posen alegres i les tristes tenen l'efecte contrari.
No és cap secret que hi ha músiques adients per a estudiar, n'hi ha que fins i tot augmenten la capacitat de concentració, mentre que d'altres van a activar directament el botó de la hiperactivitat i no deixen al cos cap altra alternativa que moure's al seu ritme o, en el cas que calgui reprimir-se, moure un peu o, ni que sigui, un dit.
Imaginem, només imaginem, la següent història:
Aquest migdia, la L s'ha posat a estudiar, o més ben dit a mirar-se les fotos del llibre d'anatomia, mentre, com sempre, escolta música. Ha decidit posar la seva música al menjador de casa, tot i que sap que, habitualment, això suposa rebre protestes de tots els de casa. "L, treu aquesta merda" o "L, no tenim per què escoltar la teva música" són algunes de les frases més freqüents. Na L sap que ells tenen raó però tampoc és cap crim substituir el soroll de les passes, de les portes o el mateix silenci amb una mica de bon ambient musical. Així doncs, ara ho ha tornat a fer. S'ha decidit per la banda sonora d'Amélie, que és instrumental i poc sumptuosa, ideal per acompanyar, així de fons, pensaments i reflexions diverses. D'altra banda, ha deixat passar el seu gos, que fora al pati es moria de fred i ara, satisfet, s'ajeu a l'estora a dormir.
Al cap de poc més de 10 segons, passa n'A, germà de na L, de 15 anys, que marxa cap a l'escola. Com que allà l'esperen els amics per jugar, la seva conducta habitual seria passar corrents mentre deixa anar un "adéu!" penjant per la sala durant poca estona perquè s'estronca amb el cop de porta. Però ara és diferent perquè sona La noyée, tendra però mogudeta. N'A, divertit, fa aixecar el gos, l'agafa per davant fent-lo aguantar-se sobre dues potes i l'abraça des de darrere. El gos, tot i que despertat del seu plàcid somni, mou la cua content que li facin cas. N'A el torna a deixar a terra i fa l'escena prevista, com si l'hagués estat esperant impacient que acabés amb el gos; n'A diu adéu i tanca la porta amb un cop. La L ha vist la situació i l'ha deixat encuriosida però poc sap que no serà l'única.
Al cap d'uns minuts, surt sa mare de la cuina, probablement per anar a la seva habitació. La mare està farta del gos així que, tot i que sempre el fa passar dins de casa, ho fa tant sols perquè calli, de manera que el més habitual és que li faci un cop d'ull per mirar si ha embrutat l'estora i segueixi endavant. Ara, però, sona Comptine d'un autré eté, la cançó més introspectiva de la banda sonora, així que la L està atenta per detectar un canvi d'actitud en la mare. Aquesta, com provant de donar-li la raó a sa filla, es mira el gos i s'agenolla al seu costat tot i que ràpidament canvia de postura i s'hi asseu. Es posa a parlar amb el gos mentre l'acaricia. "Quins ulls més macos que tens" seria un exemple dels pensaments que la mare fa en veu alta. I dic pensaments en veu alta perquè dubto que esperés que el gos es donés per al·ludit. Durant prop d'un minut, la mare segueix acariciant el cos de l'animal que gaudeix d'aquestes atencions tancant els ulls i deixant anar diversos sospirs. La mare, finalment, s'aixeca i segueix el seu camí.
Encara ens falta una escena més, ja que n'O, el germà de na L, acaba de sortir de la seva habitació, probablement per anar a la cuina a picar un tros d'embotit o una llesca de pa. El que sorprèn na L és que el gos no s'aixequi i marxi només de sentir obrir-se la porta, perquè, normalment, que n'O passi a prop seu significa rebre una trepitjada a una pota, normalment la lesionada, o al morro, o a la cua. Sigui com sigui, el gos ja sap que d'una manera o altra l'acabarà fent aixecar i, quan n'O hagi marxat, tornarà a estirar-se tal com estava abans. Però el gos no s'aixeca; potser és que s'ha adonat que sona el Valse d'Amélie i preveu un canvi de conducta. O potser és que tant se li en fot. El cas és que n'O passa pel costat del gos i, en comptes de trepitjar-lo, s'ajeu al seu costat, a més distància que la mare i sense tocar-lo. Durant una estona se'l mira, com si no acabés de decidir-se d'actuar segons el guió. Finalment allarga una mà i li toca les orelles, sense molestar el gos. Però aleshores la cançó canvia i comença La Valse des monstres, un clar exemple del que seria una cançó que et fa aixecar el cul del sofà. N'O canvia la mà de les orelles per un dit penetrant a la boca del gos per la comissura dels llavis, un gest que el molesta molt. En aquell moment apareix la mare, el gos es vol aixecar per fugir del dit pesat de n'O i refugiar-se darrere la mare, però cada vegada que s'incorpora, n'O el torna a tirar a terra i la mare riu. Mirant-s'ho, la L veu com es trenca l'encís de la música.
Evidentment, això no és més que un exemple imaginari, però no deixa de fer-me veure que la música és prou poderosa com per fer-nos actuar d'acord amb les seves ordres i, a més, fer-ho sense que ens n'adonem, fent girar uns engranatges dins del nostre subconscient, o dins del nostre inconscient, segur que n'A, a qui li agraden aquests temes, ho sabrà millor que jo. I mentrestant, guardo l'esperança de poder, algun dia, aclarir aquests dubtes.
Però per fer breu l'espera, us invito a tots a tastar el nou pastís de xocolata que corre darrerament per la botiga. Està tremendo però, tot i així, estic convençuda que es pot millorar. Ja us avisaré quan estigui llest.
dijous, 27 de novembre del 2008
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Impressions
Habitació 1:
Era una habitació fosca i groga. No tenia els mobles de color groc, ni les parets tampoc no ho eren ja que a casa sempre s'han quedat de color blanc fins que no he estat prou gran perquè se'm tingui en compte l'opinió. Si més no en el color de les parets. O ni això. Però bé, no divaguem; era una habitació amb una finestra no massa gran i, malgrat que donava a una gran avinguda de Barcelona, hi entrava poca llum. O potser és que era de nit; sí, era de nit, i l'única llum de l'habitació provenia de dos llums de taula, a banda i banda del llit, amb campanes molt opaques de color crema, que donaven un aire envellit i opressiu a l'estança.
Com deia, l'habitació, a part de fosca i groga, era carregant, a l'estil de ma mare, amb massa armaris, massa calaixos, massa mobles en definitiva, i un llit amb un cobrellit daurat molt barroc, que cobria els coixins i tocava a terra. Mon pare estava davant meu, en una posició que em tapava encara un dels dos llums, no fos cas que hi hagués claror. Ma mare no recordo on era; sé que hi era, però no recordo on.
Feia fred, i en feia perquè estàvem al gener, de fet era 6 de gener a la nit. I llavors m'ho van dir. Crec que va ser mon pare: "Potser ho has sentit en algun lloc, segur que t'ho ha dit algun company (i va trigar a anar al gra) però els Reis Mags no existeixen, els regals els portem nosaltres, per això...". Jo no vaig dir res en tota l'estona, em limitava a mirar mon pare. Em van preguntar: "Ho sabies o no?"
I jo no ho sabia. No és que no sabés que els Reis no existien, sinó que no sabia si ho sabia. Ho havia sentit mil vegades; mil vegades nens de la meva classe m'havien explicat anècdotes sobre descobriments de regals amagats a casa seva. Però jo ho negava, i ho negava amb arguments molt sòlids als meus 7 anys, i amb construccions que demostraven, amb tota lògica, que els Reis Mags havien d'existir. Ho negava perquè els Reis eren guais i perquè el papa m'hi havia fet creure, i perquè és una idea perfecta, aquesta que hi hagi alguna mena de Justícia que et compleixi alguns desitjos un cop l'any, que et porti tots els regals que et mereixes, si és que tries bé i sense avarícia.
El cas és que no sabia si ho sabia o no, i tampoc no recordo què els vaig respondre. Estava decepcionada.
Habitació 2:
Era una habitació lluminosa i fresca. La recordo de colors blanc i verd, més fresca impossible. Era un diumenge al matí i per les grans finestres obertes hi corria aire, prou per sentir un fred lleu, res que no es pugués tolerar, que t'envigoria el cos i et feia estar de bon humor. Sobre el llit, uns fins llençols de cotó gairebé eteris i de color blanc amb un estampat fi de fulletes acabaven de rematar l'escena. L'olor... no hi havia olor, era aquella olor de net que més que una olor és una sensació perquè no se'n sentia pas de detergent ni suavitzant, però tanmateix feia olor de net. Recordo que estava asseguda sobre el llit, amb una paret blanca enorme, que no s'acabava mai, on "mai" era un petit escriptori de fusta, l'únic moble que recordo a l'habitació. També hi recordo plantes però no sé on serien, diria que mai hi havia hagut plantes en aquella habitació, realment.
Ma mare seia al meu costat, al llit, i mon pare estava de peu, davant de totes dues. I llavors... "Tindràs un germanet". Recordo l'alegria, recordo saltar, sortir corrents de l'habitació i tornar per preguntar si seria nen o nena, i com es diria. Era massa d'hora i no se sabia encara, però a mi tant me feia; tindria un germanet.
Vist més de 10 anys després, tot això em fa molta gràcia. Em meravella la manera com el cervell capta els detalls i els interpreta, i com els guarda en la memòria formant un quadre perfecte, amb tots els aspectes en harmonia, com pintats per un sol artista. M'encanta veure com guardo records tant i tant diferents de la que, segurament no us sorprendrà, era la mateixa habitació, amb els mateixos mobles, i amb poca diferència de temps, i que la diferència de records es deu només a les experiències que hi vivia en cada cas. Sens dubte, una meravella.
Però mai tan meravellosa com les trufetes recobertes amb virutes que us faran la boca d'aigua només d'imaginar-vos-les. Visca la imaginació!
Era una habitació fosca i groga. No tenia els mobles de color groc, ni les parets tampoc no ho eren ja que a casa sempre s'han quedat de color blanc fins que no he estat prou gran perquè se'm tingui en compte l'opinió. Si més no en el color de les parets. O ni això. Però bé, no divaguem; era una habitació amb una finestra no massa gran i, malgrat que donava a una gran avinguda de Barcelona, hi entrava poca llum. O potser és que era de nit; sí, era de nit, i l'única llum de l'habitació provenia de dos llums de taula, a banda i banda del llit, amb campanes molt opaques de color crema, que donaven un aire envellit i opressiu a l'estança.
Com deia, l'habitació, a part de fosca i groga, era carregant, a l'estil de ma mare, amb massa armaris, massa calaixos, massa mobles en definitiva, i un llit amb un cobrellit daurat molt barroc, que cobria els coixins i tocava a terra. Mon pare estava davant meu, en una posició que em tapava encara un dels dos llums, no fos cas que hi hagués claror. Ma mare no recordo on era; sé que hi era, però no recordo on.
Feia fred, i en feia perquè estàvem al gener, de fet era 6 de gener a la nit. I llavors m'ho van dir. Crec que va ser mon pare: "Potser ho has sentit en algun lloc, segur que t'ho ha dit algun company (i va trigar a anar al gra) però els Reis Mags no existeixen, els regals els portem nosaltres, per això...". Jo no vaig dir res en tota l'estona, em limitava a mirar mon pare. Em van preguntar: "Ho sabies o no?"
I jo no ho sabia. No és que no sabés que els Reis no existien, sinó que no sabia si ho sabia. Ho havia sentit mil vegades; mil vegades nens de la meva classe m'havien explicat anècdotes sobre descobriments de regals amagats a casa seva. Però jo ho negava, i ho negava amb arguments molt sòlids als meus 7 anys, i amb construccions que demostraven, amb tota lògica, que els Reis Mags havien d'existir. Ho negava perquè els Reis eren guais i perquè el papa m'hi havia fet creure, i perquè és una idea perfecta, aquesta que hi hagi alguna mena de Justícia que et compleixi alguns desitjos un cop l'any, que et porti tots els regals que et mereixes, si és que tries bé i sense avarícia.
El cas és que no sabia si ho sabia o no, i tampoc no recordo què els vaig respondre. Estava decepcionada.
Habitació 2:
Era una habitació lluminosa i fresca. La recordo de colors blanc i verd, més fresca impossible. Era un diumenge al matí i per les grans finestres obertes hi corria aire, prou per sentir un fred lleu, res que no es pugués tolerar, que t'envigoria el cos i et feia estar de bon humor. Sobre el llit, uns fins llençols de cotó gairebé eteris i de color blanc amb un estampat fi de fulletes acabaven de rematar l'escena. L'olor... no hi havia olor, era aquella olor de net que més que una olor és una sensació perquè no se'n sentia pas de detergent ni suavitzant, però tanmateix feia olor de net. Recordo que estava asseguda sobre el llit, amb una paret blanca enorme, que no s'acabava mai, on "mai" era un petit escriptori de fusta, l'únic moble que recordo a l'habitació. També hi recordo plantes però no sé on serien, diria que mai hi havia hagut plantes en aquella habitació, realment.
Ma mare seia al meu costat, al llit, i mon pare estava de peu, davant de totes dues. I llavors... "Tindràs un germanet". Recordo l'alegria, recordo saltar, sortir corrents de l'habitació i tornar per preguntar si seria nen o nena, i com es diria. Era massa d'hora i no se sabia encara, però a mi tant me feia; tindria un germanet.
Vist més de 10 anys després, tot això em fa molta gràcia. Em meravella la manera com el cervell capta els detalls i els interpreta, i com els guarda en la memòria formant un quadre perfecte, amb tots els aspectes en harmonia, com pintats per un sol artista. M'encanta veure com guardo records tant i tant diferents de la que, segurament no us sorprendrà, era la mateixa habitació, amb els mateixos mobles, i amb poca diferència de temps, i que la diferència de records es deu només a les experiències que hi vivia en cada cas. Sens dubte, una meravella.
Però mai tan meravellosa com les trufetes recobertes amb virutes que us faran la boca d'aigua només d'imaginar-vos-les. Visca la imaginació!
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Bocins de societat (II): La solitud
Na M és una noia de 30 i escaig anys, no arriba a 35, que viu amb els seus pares. Quan tenia 20 anys, o potser menys, va començar a sortir amb un noi que podia veure tots els caps de setmana, quan la família es traslladava a la casa que tenien fora de la ciutat. Això sí, sempre d'amagat. Els seus pares i la seva germana, que, amb gairebé 10 anys més, ja estava casada i amb fills, segur que li haurien posat pegues perquè es petonegés amb un noi, i ella ho sabia. Així doncs, encobria les seves trobades clandestines amb la coartada de la colla d'amics, encara que això suposés no poder veure'ls a ells, perquè el cupo de sortides quedava ple; els seus pares no l'haurien deixat sortir de festa amb tanta assiduïtat. Sovint, na M s'enduia també la seva fillola, d'uns 12 anys, que deixava jugant als futbolins amb la colla d'amics, per enfortir la coartada. La nena conserva encara el record d'aquells futbolins, la molesta olor de tabac i les delicioses boletes de formatge de Matutano, a més dels pins del tigre taronja que oferia la marca per col·lecionar.
Un dia, uns quants -més aviat, molts - anys després, la germana va descobrir la relació i, després de sermonejar la nostra protagonista, va fer cridar el noi, a qui també va sermonejar, vés a saber per què. Malgrat el mal tràngol, la veritat és que aquell accident va suposar un punt de millora perquè, ara que la relació quedava al descobert, ja no calien coartades ni mentides. De totes maneres, ja era massa tard, na M havia anat mantenint aquella relació amorosa però no havia pogut fer-ho amb la colla d'amics, dels quals només en va conservar una, d'amiga. La considerava insubstancial i tímida, poc festiva, però de res es podia queixar ella, que de tants anys sense sortir a divertir-se amb els amics, no acabava de recordar massa bé què significava allò. I el pitjor estava per arribar, ja que na M va descobrir que ella havia canviat, s'havia fet gran, potser, però el noi seguia sent jove, massa jove per a una noia sense joventut. Feia temps que ja no sentia les papallones a la panxa quan ell la tocava, però ara ja tenia ganes de separar-se'n i, després de molt plantejar-s'ho, ho va fer.
I què passà aleshores? Doncs el que havia de passar; que se sentia sola. Va provar de sortir amb la seva amiga, però la gent desconeguda l'atabalava, se sentia incòmoda als bars, no sabia lligar, i la conversa amb d'aquesta única amiga li resultava poc estimulant. Va provar de passar les tardes amb la seva fillola, que es trobava en l'adolescència, i anava a comprar roba amb ella en aquell moment en què no saps ben bé si anar a les botigues de nenes o a les botigues de dona. Aprofitava per aconsellar-la en temes d'amics i amants que, per poc viscuts, li agradava remenar. De totes maneres, allò li era totalment insuficient i no va trigar massa en tornar amb el noi.
Els 5 anys següents van anar transcorrent amb els mateixos trencaments i reconciliacions forçoses, de manera que la relació estava molt deteriorada. Na M, que era prou atractiva físicament malgrat faltar-li l'autoestima que li hauria donat una vida sexual més plena, havia conegut algun noi però la por d'acabar sola sempre havia frenat els seus desitjos. Ara, no fa massa, ha viscut una autèntica història d'amor, una d'aquestes de llibre i, de moment, ha estat prou agosarada per començar una vida sexual amb ell, això sí, d'amagat de la parella de tota la vida. Davant d'aquest nou personatge que ha entrat a la seva vida, se sent indefensa i completament inferior. Cal entendre que el veu com a una possible sortida de l'espiral totalment autodestructiva en què viu, però una sortida cap a on? Així doncs, disfressa la seva personalitat, la seva intel·ligència, la seva condició social i qualsevol cosa d'ella que no sigui purament física, l'única tret que es valora bé, perquè el noi... perquè què? Per què un dia es descobreixin les mentides i això trenqui la relació?
És que creu que podrà mantenir una relació basada en il·lusions? És que té tan poca confiança en escapar que ni tan sols es planteja que la situació pugui durar? És que concep aquesta aventura com un parèntesi en l'única vida insípida a la qual creu que pot aspirar? O és que la por a la soliltud desbanca qualsevol acte de dignitat envers ella mateixa? No s'adona que la solitud que ja té, la solitud que li proporciona una relació buida, la solitud que sent des que va deixar d'estimar-se i es va abandonar ella mateixa, és molt pitjor que aquella en què creu que pot acabar?
Del que no s'adona, ni ens n'adonem nosaltres, és que el món en què vivim és un autèntic niu de solitud. No deixa de ser irònic que en el moment històric en què més població habita el món i en què els contactes interpersonals són més possibles, més fàcils d'establir i més nombrosos, sigui quan més sols ens sentim. Sols de la mateixa manera que se sent na M, sols d'abandonar-nos nosaltres mateixos, sols de no saber gaudir de la nostra pròpia companyia.
Ah! L'especialitat del dia són magdalenes amb trossets de xocolata. Nyam!
Un dia, uns quants -més aviat, molts - anys després, la germana va descobrir la relació i, després de sermonejar la nostra protagonista, va fer cridar el noi, a qui també va sermonejar, vés a saber per què. Malgrat el mal tràngol, la veritat és que aquell accident va suposar un punt de millora perquè, ara que la relació quedava al descobert, ja no calien coartades ni mentides. De totes maneres, ja era massa tard, na M havia anat mantenint aquella relació amorosa però no havia pogut fer-ho amb la colla d'amics, dels quals només en va conservar una, d'amiga. La considerava insubstancial i tímida, poc festiva, però de res es podia queixar ella, que de tants anys sense sortir a divertir-se amb els amics, no acabava de recordar massa bé què significava allò. I el pitjor estava per arribar, ja que na M va descobrir que ella havia canviat, s'havia fet gran, potser, però el noi seguia sent jove, massa jove per a una noia sense joventut. Feia temps que ja no sentia les papallones a la panxa quan ell la tocava, però ara ja tenia ganes de separar-se'n i, després de molt plantejar-s'ho, ho va fer.
I què passà aleshores? Doncs el que havia de passar; que se sentia sola. Va provar de sortir amb la seva amiga, però la gent desconeguda l'atabalava, se sentia incòmoda als bars, no sabia lligar, i la conversa amb d'aquesta única amiga li resultava poc estimulant. Va provar de passar les tardes amb la seva fillola, que es trobava en l'adolescència, i anava a comprar roba amb ella en aquell moment en què no saps ben bé si anar a les botigues de nenes o a les botigues de dona. Aprofitava per aconsellar-la en temes d'amics i amants que, per poc viscuts, li agradava remenar. De totes maneres, allò li era totalment insuficient i no va trigar massa en tornar amb el noi.
Els 5 anys següents van anar transcorrent amb els mateixos trencaments i reconciliacions forçoses, de manera que la relació estava molt deteriorada. Na M, que era prou atractiva físicament malgrat faltar-li l'autoestima que li hauria donat una vida sexual més plena, havia conegut algun noi però la por d'acabar sola sempre havia frenat els seus desitjos. Ara, no fa massa, ha viscut una autèntica història d'amor, una d'aquestes de llibre i, de moment, ha estat prou agosarada per començar una vida sexual amb ell, això sí, d'amagat de la parella de tota la vida. Davant d'aquest nou personatge que ha entrat a la seva vida, se sent indefensa i completament inferior. Cal entendre que el veu com a una possible sortida de l'espiral totalment autodestructiva en què viu, però una sortida cap a on? Així doncs, disfressa la seva personalitat, la seva intel·ligència, la seva condició social i qualsevol cosa d'ella que no sigui purament física, l'única tret que es valora bé, perquè el noi... perquè què? Per què un dia es descobreixin les mentides i això trenqui la relació?
És que creu que podrà mantenir una relació basada en il·lusions? És que té tan poca confiança en escapar que ni tan sols es planteja que la situació pugui durar? És que concep aquesta aventura com un parèntesi en l'única vida insípida a la qual creu que pot aspirar? O és que la por a la soliltud desbanca qualsevol acte de dignitat envers ella mateixa? No s'adona que la solitud que ja té, la solitud que li proporciona una relació buida, la solitud que sent des que va deixar d'estimar-se i es va abandonar ella mateixa, és molt pitjor que aquella en què creu que pot acabar?
Del que no s'adona, ni ens n'adonem nosaltres, és que el món en què vivim és un autèntic niu de solitud. No deixa de ser irònic que en el moment històric en què més població habita el món i en què els contactes interpersonals són més possibles, més fàcils d'establir i més nombrosos, sigui quan més sols ens sentim. Sols de la mateixa manera que se sent na M, sols d'abandonar-nos nosaltres mateixos, sols de no saber gaudir de la nostra pròpia companyia.
Ah! L'especialitat del dia són magdalenes amb trossets de xocolata. Nyam!
dijous, 2 d’octubre del 2008
Bocins de societat (I): Diners
La sra.A està preocupada per la crisi; ahir estava a la cua del supermercat i la dona del davant li va dir que ella ja havia retirat tots els diners del banc perquè, a causa de la crisi econòmica, els bancs podrien ser incapaços de retornar els diners als seus clients i, per tant, tothom quedaria en la misèria, tal com va passar a Cuba (Cuba?? ¬¬'). A més, a la tele i als diaris també ho posa, i la seva filla li ha recomanat que ho tregui tot del banc, per si de cas, i que inverteixi aquests diners en pisos i/o places de pàrquing.
Fins aquí, això no seria més que un cas d'ignorància, o un exemple de com circulen els rumors i les pors entre la multitud. Però és que això no és el que em preocupa.
La sra.A explica que, fins ara, totes les seves accions havien anat pujant i pujant, així com també els lloguers dels seus dos pisos i tres places de pàrquing, i que havia anat guanyant força diners en els més de 30 anys que portava jugant a aquest joc i ara diu que algunes de les seves accions van començar a baixar fa uns mesos i com que va pensar que seria qüestió de dies, no va fer cas al seu assessor i els va deixar un temps més, no gaire, perquè va decidir retirar-los quan va veure que seguien baixant. La sra.A s'indigna perquè, malgrat que s'ha endut força més diners dels que ella havia ingressat, n'ha perdut respecte a la quantitat que s'hagués pogut endur si els hagués tret en el moment oportú.
També explica, mentre busca la comprensió i la compassió en els seus interlocutors, que en una altra empresa on havia invertit, hi havia perdut diners. Concretament, hi havia ingressat uns diners equivalents als que tinc jo a la meva llibreta després d'estalviar 4 anys, i n'havia perdut més de la meitat a causa de la crisi borsària.
La bona dona volia saber què havia de fer i, quan un dels seus interlocutors, jove estudiant d'economia, li va preguntar on tenia invertits els seus diners, la sra.A va enumerar quatre empreses on tenia accions, dues caixes d'estalvi on tenia més ingressos i es va disculpar perquè no recordava on més havia posat els seus diners.
El jove estudiant li va recomanar de posar els estalvis en lletres del tresor que, en ser de l'estat, no són tan arriscades, però la dona va arrufar el nas perquè les lletres del tresor no ofereixen tanta rendibilitat. Després, el noi també li va donar el consell de retirar els diners de la borsa, consell que va refusar al·legant "i si després torna a pujar i jo no els tinc invertits?".
Amb perdó de la sra.A, he de dir que la seva actitud em resulta insultant, i em provoca nàusees i ira. Ella no pateix per quedar-se sense diners, ni per caure en la misèria, pateix perquè veu que les regles del joc han canviat i perquè li sembla que deixarà de guanyar diners. La sra.A s'enfada perquè veu que, quan se'n vagi a mirar la llibreta, ja no veurà com els seus estalvis pugen com per art de màgia. No puc evitar sulfurar-me en adonar-me que la sra.A creu que té dret a anar augmentant els seus diners, no a base del seu treball, de la seva activitat laboral, sinó pel fet de tenir-ne. Els diners, com la matèria, no es creen ni es destrueixen i m'agradaria saber si ella és conscient que els diners que ella guanya sense fer res, estarien, de forma molt més justa, en mans d'altra gent. I encara s'indigna perquè la màgia s'acaba!!!
I encara no acaba aquí, xocolateres i xocolaters, perquè no estic parlant del típic cas de la dona rica, sovint casada amb un empresari, no. Estic parlant d'una dona que va arribar aquí als anys 60 provinent de zones rurals, que va establir un negoci que els ha anat donant molt poquets diners, però que han anat estalviant moneda a moneda. Aquesta dona ha viscut tota la seva vida miserablement, a la rerebotiga d'aquest negoci, en un municipi de la metròpoli barcelonina, sense cap mena de comoditat en uns baixos sense llum natural, sense reformar en 50 anys i amb aixetes de l'any de la Quica que sempre han gotejat. No sap què vol dir la paraula oci i, si no fos pels seus fills i néts, no sabria què és un DVD, ni tan sols un vídeo, i veuria la tele en blanc i negre, i tot això per no parlar dels museus, restaurants, cinemes i teatres, que només trepitja quan algú li regala invitacions o vals de descompte. Aquesta dona, que col·lecciona els escriptoris que ha anat trobant al costat dels contenidors en més o menys bon estat i que té una filla de més de 30 anys a casa que coneix l'ordinador (evidentment, sense internet, que costa diners) des de fa mig any és qui, alhora, no recorda la llista sencera de llocs on està augmentant la seva riquesa. Aquesta dona, que seguia treballant un cop jubilada, desafiant la llei, no per necessitat sinó per, crec jo, avorriment de no saber viure la vida després de 50 anys en què la seva vida era aquell negoci, no sap on posar els seus diners perquè segueixin augmentant.
Sabeu què? Sempre havia cregut que els diners eren una moneda de canvi entre els béns i serveis que tu aportes a la comunitat i els béns i serveis que tu vols aconseguir d'aquesta comunitat. Ara veig que, per a algunes persones, no és així. Per a aquestes persones, el treball i els diners no són els mitjans per a poder viure sinó que la vida és el mitjà per a aconseguir més diners. Per a ells, estalviar és una droga, una addicció sense cap més sentit que el fet d'anar augmentant el capital de forma interminable, un capital que no pensen utilitzar sinó que esperen traspassar als seus fills, juntament amb el deure de seguir fent-lo créixer.
Ja entenc millor què vol dir la paraula "alienar".
....
I encara em fa més ràbia que la sra.A tingui la mania de portar-me croissants de xocolata cada cop que em veu... punyetera migranya!
Fins aquí, això no seria més que un cas d'ignorància, o un exemple de com circulen els rumors i les pors entre la multitud. Però és que això no és el que em preocupa.
La sra.A explica que, fins ara, totes les seves accions havien anat pujant i pujant, així com també els lloguers dels seus dos pisos i tres places de pàrquing, i que havia anat guanyant força diners en els més de 30 anys que portava jugant a aquest joc i ara diu que algunes de les seves accions van començar a baixar fa uns mesos i com que va pensar que seria qüestió de dies, no va fer cas al seu assessor i els va deixar un temps més, no gaire, perquè va decidir retirar-los quan va veure que seguien baixant. La sra.A s'indigna perquè, malgrat que s'ha endut força més diners dels que ella havia ingressat, n'ha perdut respecte a la quantitat que s'hagués pogut endur si els hagués tret en el moment oportú.
També explica, mentre busca la comprensió i la compassió en els seus interlocutors, que en una altra empresa on havia invertit, hi havia perdut diners. Concretament, hi havia ingressat uns diners equivalents als que tinc jo a la meva llibreta després d'estalviar 4 anys, i n'havia perdut més de la meitat a causa de la crisi borsària.
La bona dona volia saber què havia de fer i, quan un dels seus interlocutors, jove estudiant d'economia, li va preguntar on tenia invertits els seus diners, la sra.A va enumerar quatre empreses on tenia accions, dues caixes d'estalvi on tenia més ingressos i es va disculpar perquè no recordava on més havia posat els seus diners.
El jove estudiant li va recomanar de posar els estalvis en lletres del tresor que, en ser de l'estat, no són tan arriscades, però la dona va arrufar el nas perquè les lletres del tresor no ofereixen tanta rendibilitat. Després, el noi també li va donar el consell de retirar els diners de la borsa, consell que va refusar al·legant "i si després torna a pujar i jo no els tinc invertits?".
Amb perdó de la sra.A, he de dir que la seva actitud em resulta insultant, i em provoca nàusees i ira. Ella no pateix per quedar-se sense diners, ni per caure en la misèria, pateix perquè veu que les regles del joc han canviat i perquè li sembla que deixarà de guanyar diners. La sra.A s'enfada perquè veu que, quan se'n vagi a mirar la llibreta, ja no veurà com els seus estalvis pugen com per art de màgia. No puc evitar sulfurar-me en adonar-me que la sra.A creu que té dret a anar augmentant els seus diners, no a base del seu treball, de la seva activitat laboral, sinó pel fet de tenir-ne. Els diners, com la matèria, no es creen ni es destrueixen i m'agradaria saber si ella és conscient que els diners que ella guanya sense fer res, estarien, de forma molt més justa, en mans d'altra gent. I encara s'indigna perquè la màgia s'acaba!!!
I encara no acaba aquí, xocolateres i xocolaters, perquè no estic parlant del típic cas de la dona rica, sovint casada amb un empresari, no. Estic parlant d'una dona que va arribar aquí als anys 60 provinent de zones rurals, que va establir un negoci que els ha anat donant molt poquets diners, però que han anat estalviant moneda a moneda. Aquesta dona ha viscut tota la seva vida miserablement, a la rerebotiga d'aquest negoci, en un municipi de la metròpoli barcelonina, sense cap mena de comoditat en uns baixos sense llum natural, sense reformar en 50 anys i amb aixetes de l'any de la Quica que sempre han gotejat. No sap què vol dir la paraula oci i, si no fos pels seus fills i néts, no sabria què és un DVD, ni tan sols un vídeo, i veuria la tele en blanc i negre, i tot això per no parlar dels museus, restaurants, cinemes i teatres, que només trepitja quan algú li regala invitacions o vals de descompte. Aquesta dona, que col·lecciona els escriptoris que ha anat trobant al costat dels contenidors en més o menys bon estat i que té una filla de més de 30 anys a casa que coneix l'ordinador (evidentment, sense internet, que costa diners) des de fa mig any és qui, alhora, no recorda la llista sencera de llocs on està augmentant la seva riquesa. Aquesta dona, que seguia treballant un cop jubilada, desafiant la llei, no per necessitat sinó per, crec jo, avorriment de no saber viure la vida després de 50 anys en què la seva vida era aquell negoci, no sap on posar els seus diners perquè segueixin augmentant.Sabeu què? Sempre havia cregut que els diners eren una moneda de canvi entre els béns i serveis que tu aportes a la comunitat i els béns i serveis que tu vols aconseguir d'aquesta comunitat. Ara veig que, per a algunes persones, no és així. Per a aquestes persones, el treball i els diners no són els mitjans per a poder viure sinó que la vida és el mitjà per a aconseguir més diners. Per a ells, estalviar és una droga, una addicció sense cap més sentit que el fet d'anar augmentant el capital de forma interminable, un capital que no pensen utilitzar sinó que esperen traspassar als seus fills, juntament amb el deure de seguir fent-lo créixer.
Ja entenc millor què vol dir la paraula "alienar".
....
I encara em fa més ràbia que la sra.A tingui la mania de portar-me croissants de xocolata cada cop que em veu... punyetera migranya!
diumenge, 28 de setembre del 2008
Experiències
Ahir pensava que tinc la sort d'haver viscut una experiència única. Ningú no podrà mai posar-se al meu lloc, parlar per mi, veure les coses de la mateixa manera que jo les veig perquè ningú ha viscut aquesta experiència. Davant d'una situació, la gent em podrà aconsellar, podrà aproximar-se a la meva manera de fer les coses, podrà endevinar més o menys quin serà el meu proper pas però mai actuarà 100% igual que jo.
M'ha passat una cosa que ningú més no ha viscut i per tant, ningú més no podrà actuar en resposta a aquesta experiència ni reaccionar amb els mateixos sentiments o emocions davant d'una mateixa situació, i a vegades podré semblar incoherent o incomprensible per a tercers.
No parlo d'un viatge en el temps, ni d'una experiència extracorpòrea; tampoc no he ressucitat ni puc volar sense cap artilugi però, malgrat tot, ningú no podrà viure aquesta experiència que jo he viscut: La meva vida.
(Nota: No és un text egocèntric, hahaha, pretén ser una cosa que podria dir qualsevol persona.)
M'ha passat una cosa que ningú més no ha viscut i per tant, ningú més no podrà actuar en resposta a aquesta experiència ni reaccionar amb els mateixos sentiments o emocions davant d'una mateixa situació, i a vegades podré semblar incoherent o incomprensible per a tercers.
No parlo d'un viatge en el temps, ni d'una experiència extracorpòrea; tampoc no he ressucitat ni puc volar sense cap artilugi però, malgrat tot, ningú no podrà viure aquesta experiència que jo he viscut: La meva vida.
(Nota: No és un text egocèntric, hahaha, pretén ser una cosa que podria dir qualsevol persona.)
dijous, 25 de setembre del 2008
Manipular els no-manipulables
Sovint ens creiem més llestos que ningú. Em moc entre gent que, sovint, ens creiem (m'hi incloc) més llestos o més informats o més coherents que la gent que nosaltres mateixos anomenem "la massa". Creiem que la majoria de gent escolta unes mateixes cadenes de ràdio, llegeix uns mateixos diaris (o ni això) i mira els mateixos canals de televisió; sempre, evidentment, mitjans de comunicació dirigits per l'estat o per determinats partits per tal de moure el ramat en la direcció que li convé al poder.
No poso en dubte que hi hagi una veu única que arriba a la gran majoria de ciutadans i que, a falta de contrast, crea un pensament únic; el que no tinc tan clar és que nosaltres ens n'escapem. No fa massa, crec que el darrer Sant Jordi, passejava per la Rambla amb unes amigues i, en menys de 10m, se'ns van apropar dos grups de persones; els primers demanaven signatures a favor del Tibet i els segons, en contra dels Transgènics. Evidentment, totes nosaltres vam signar en ambdues campanyes (be, jo només en una, i els motius els veureu més endavant) i vam marxar amb la consciència satisfeta d'haver fet el que tocava.
Quants manifestos hem signat? A quantes campanyes ens hem adherit? A moltíssimes, segur. Per tenir-ne una idea, busqueu el vostre nom i cognoms al google i veureu com sortiu en els adherits d'alguna campanya.
La meva pregunta és: D'aquestes campanyes o manifestos als quals us heu adherit, quantes vegades considereu que teníeu prou informació per posicionar-vos? Allò que heu defensat ho sabríeu argumentar en, posem per cas, un text de 150 paraules, sense caure en generalitats, és a dir, parlant només del cas concret?
Jo us asseguro que, en el meu cas, no ho podria fer la majoria de les vegades.
Tampoc no farà massa temps, vaig tenir una conversa amb un promotor (diguem-ho així) de la campanya "Som lo que sembrem" i li vaig demanar arguments pels quals estava en contra dels transgènics. No el vaig poder treure de "Una cosa modificada genèticament no pot ser bona, segur" i de "Perquè no". Des que existeix la vida en aquest planeta que s'han donat modificacions genètiques i, de fet, sense elles, no existiríem, ja que no hauríem passat de ser com les amebes. El nostre genoma està ple de trossets de genoma de bacteris, que es van fer "transgènics" de forma nautral, PLE. Ara, si ho fem nosaltres, segur que és perillós, cancerigen i empitjora el canvi climàtic. I amb això no defenso el model actual de producció de transgènics, només és que discrepo d'aquests arguments.
Aquesta persona, més tard, es va informar (cosa que, com a promotor, hauria d'haver fet abans, penso) i em va donar alguns arguments que em van semblar sòlids. En cap cas sòlids per prohibir els transgènics, però sí sòlids per creure que el model actual no és vàlid, que existeix una manca greu de vigilància d'aquestes empreses, que existeix desinformació i que existeix un problema de convivència de cultius. El cultiu actual de transgènics està portant problemes, però no perquè siguin transgènics sinó perquè és una tecnologia nova que no està essent prou regulada.
És per això que són ja tres les vegades que m'he negat a adherir-me a la campanya. No perquè estigui a favor dels transgènics sinó perquè, en primer lloc, no tinc prou informació per posicionar-m'hi ni a favor ni en contra (tot i que considero que ja tinc més informació que gran part dels signants) i, en segon lloc, penso que la campanya està mal enfocada. De totes maneres, tampoc m'escapo jo d'aquestes incoherències ja que, com he dit, sí que vaig signar el manifest a favor del Tibet tot i que reconec que amb prou feines recordo què defensava exactament la campanya i tampoc no considero que tingui massa informació sobre aquest conflicte.
M'agradaria saber quina proporció dels adherits a "Som lo que sembrem" té una mínima informació del que acabo de dir, quanta gent té coneixements de genètica o s'ha informat en textos divulgatius dels efectes dels transgènics. M'agradaria saber quina proporció d'aquests adherits sap què ha signat.
Ens estem acostumant a ser anti-tot, a donar suport a qualsevol cosa minoritària, a qualsevol moviment que vagi en contra d'allò establert. Estem acostumats a donar suport a les causes, no en base a la nostra opinió, sinó en base a la gent que ho signa, a la gent que ho promou o coordina sense ni tan sols plantejar-nos que aquesta gent no coincidirà sempre amb nosaltres, que hi podem tenir discrepàncies o que aquesta persona pot també estar poc informada.
Torno a dir: M'agradaria saber quants de nosaltres sabem, amb coneixement de causa, a què donem suport.
I apa, un suís amb molta nata per a tots!
Nota: No tinc res personal contra la campanya "Som lo que sembrem", encara que ho sembli, haha. Només és que es tracta d'una campanya dins del "meu camp" i veig millor els prejudicis de la gent.
No poso en dubte que hi hagi una veu única que arriba a la gran majoria de ciutadans i que, a falta de contrast, crea un pensament únic; el que no tinc tan clar és que nosaltres ens n'escapem. No fa massa, crec que el darrer Sant Jordi, passejava per la Rambla amb unes amigues i, en menys de 10m, se'ns van apropar dos grups de persones; els primers demanaven signatures a favor del Tibet i els segons, en contra dels Transgènics. Evidentment, totes nosaltres vam signar en ambdues campanyes (be, jo només en una, i els motius els veureu més endavant) i vam marxar amb la consciència satisfeta d'haver fet el que tocava.Quants manifestos hem signat? A quantes campanyes ens hem adherit? A moltíssimes, segur. Per tenir-ne una idea, busqueu el vostre nom i cognoms al google i veureu com sortiu en els adherits d'alguna campanya.
La meva pregunta és: D'aquestes campanyes o manifestos als quals us heu adherit, quantes vegades considereu que teníeu prou informació per posicionar-vos? Allò que heu defensat ho sabríeu argumentar en, posem per cas, un text de 150 paraules, sense caure en generalitats, és a dir, parlant només del cas concret?
Jo us asseguro que, en el meu cas, no ho podria fer la majoria de les vegades.
Tampoc no farà massa temps, vaig tenir una conversa amb un promotor (diguem-ho així) de la campanya "Som lo que sembrem" i li vaig demanar arguments pels quals estava en contra dels transgènics. No el vaig poder treure de "Una cosa modificada genèticament no pot ser bona, segur" i de "Perquè no". Des que existeix la vida en aquest planeta que s'han donat modificacions genètiques i, de fet, sense elles, no existiríem, ja que no hauríem passat de ser com les amebes. El nostre genoma està ple de trossets de genoma de bacteris, que es van fer "transgènics" de forma nautral, PLE. Ara, si ho fem nosaltres, segur que és perillós, cancerigen i empitjora el canvi climàtic. I amb això no defenso el model actual de producció de transgènics, només és que discrepo d'aquests arguments.
Aquesta persona, més tard, es va informar (cosa que, com a promotor, hauria d'haver fet abans, penso) i em va donar alguns arguments que em van semblar sòlids. En cap cas sòlids per prohibir els transgènics, però sí sòlids per creure que el model actual no és vàlid, que existeix una manca greu de vigilància d'aquestes empreses, que existeix desinformació i que existeix un problema de convivència de cultius. El cultiu actual de transgènics està portant problemes, però no perquè siguin transgènics sinó perquè és una tecnologia nova que no està essent prou regulada.
És per això que són ja tres les vegades que m'he negat a adherir-me a la campanya. No perquè estigui a favor dels transgènics sinó perquè, en primer lloc, no tinc prou informació per posicionar-m'hi ni a favor ni en contra (tot i que considero que ja tinc més informació que gran part dels signants) i, en segon lloc, penso que la campanya està mal enfocada. De totes maneres, tampoc m'escapo jo d'aquestes incoherències ja que, com he dit, sí que vaig signar el manifest a favor del Tibet tot i que reconec que amb prou feines recordo què defensava exactament la campanya i tampoc no considero que tingui massa informació sobre aquest conflicte.
M'agradaria saber quina proporció dels adherits a "Som lo que sembrem" té una mínima informació del que acabo de dir, quanta gent té coneixements de genètica o s'ha informat en textos divulgatius dels efectes dels transgènics. M'agradaria saber quina proporció d'aquests adherits sap què ha signat.
Ens estem acostumant a ser anti-tot, a donar suport a qualsevol cosa minoritària, a qualsevol moviment que vagi en contra d'allò establert. Estem acostumats a donar suport a les causes, no en base a la nostra opinió, sinó en base a la gent que ho signa, a la gent que ho promou o coordina sense ni tan sols plantejar-nos que aquesta gent no coincidirà sempre amb nosaltres, que hi podem tenir discrepàncies o que aquesta persona pot també estar poc informada.
Torno a dir: M'agradaria saber quants de nosaltres sabem, amb coneixement de causa, a què donem suport.
I apa, un suís amb molta nata per a tots!
Nota: No tinc res personal contra la campanya "Som lo que sembrem", encara que ho sembli, haha. Només és que es tracta d'una campanya dins del "meu camp" i veig millor els prejudicis de la gent.
Jornada inaugural de La Xocolateria
Amb aquest primer missatge, inauguro aquest lloc (virtual, per desgràcia) on podreu degustar textos fets de forma totalment artesanal, amb bones matèries primeres, i productes d'una cocció a foc lent, aquella que fa xup-xup, si és que el temps i les ganes ho permeten.
Espero anar renovant sovint perquè les delicatessen no es facin malbé... ehem.
Apa, aviam què en surt, d'això. Que la xocolata Dolca us acompanyi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
