Impressions

Habitació 1:
Era una habitació fosca i groga. No tenia els mobles de color groc, ni les parets tampoc no ho eren ja que a casa sempre s'han quedat de color blanc fins que no he estat prou gran perquè se'm tingui en compte l'opinió. Si més no en el color de les parets. O ni això. Però bé, no divaguem; era una habitació amb una finestra no massa gran i, malgrat que donava a una gran avinguda de Barcelona, hi entrava poca llum. O potser és que era de nit; sí, era de nit, i l'única llum de l'habitació provenia de dos llums de taula, a banda i banda del llit, amb campanes molt opaques de color crema, que donaven un aire envellit i opressiu a l'estança.

Com deia, l'habitació, a part de fosca i groga, era carregant, a l'estil de ma mare, amb massa armaris, massa calaixos, massa mobles en definitiva, i un llit amb un cobrellit daurat molt barroc, que cobria els coixins i tocava a terra. Mon pare estava davant meu, en una posició que em tapava encara un dels dos llums, no fos cas que hi hagués claror. Ma mare no recordo on era; sé que hi era, però no recordo on.

Feia fred, i en feia perquè estàvem al gener, de fet era 6 de gener a la nit. I llavors m'ho van dir. Crec que va ser mon pare: "Potser ho has sentit en algun lloc, segur que t'ho ha dit algun company (i va trigar a anar al gra) però els Reis Mags no existeixen, els regals els portem nosaltres, per això...". Jo no vaig dir res en tota l'estona, em limitava a mirar mon pare. Em van preguntar: "Ho sabies o no?"

I jo no ho sabia. No és que no sabés que els Reis no existien, sinó que no sabia si ho sabia. Ho havia sentit mil vegades; mil vegades nens de la meva classe m'havien explicat anècdotes sobre descobriments de regals amagats a casa seva. Però jo ho negava, i ho negava amb arguments molt sòlids als meus 7 anys, i amb construccions que demostraven, amb tota lògica, que els Reis Mags havien d'existir. Ho negava perquè els Reis eren guais i perquè el papa m'hi havia fet creure, i perquè és una idea perfecta, aquesta que hi hagi alguna mena de Justícia que et compleixi alguns desitjos un cop l'any, que et porti tots els regals que et mereixes, si és que tries bé i sense avarícia.

El cas és que no sabia si ho sabia o no, i tampoc no recordo què els vaig respondre. Estava decepcionada.

Habitació 2:
Era una habitació lluminosa i fresca. La recordo de colors blanc i verd, més fresca impossible. Era un diumenge al matí i per les grans finestres obertes hi corria aire, prou per sentir un fred lleu, res que no es pugués tolerar, que t'envigoria el cos i et feia estar de bon humor. Sobre el llit, uns fins llençols de cotó gairebé eteris i de color blanc amb un estampat fi de fulletes acabaven de rematar l'escena. L'olor... no hi havia olor, era aquella olor de net que més que una olor és una sensació perquè no se'n sentia pas de detergent ni suavitzant, però tanmateix feia olor de net. Recordo que estava asseguda sobre el llit, amb una paret blanca enorme, que no s'acabava mai, on "mai" era un petit escriptori de fusta, l'únic moble que recordo a l'habitació. També hi recordo plantes però no sé on serien, diria que mai hi havia hagut plantes en aquella habitació, realment.

Ma mare seia al meu costat, al llit, i mon pare estava de peu, davant de totes dues. I llavors... "Tindràs un germanet". Recordo l'alegria, recordo saltar, sortir corrents de l'habitació i tornar per preguntar si seria nen o nena, i com es diria. Era massa d'hora i no se sabia encara, però a mi tant me feia; tindria un germanet.


Vist més de 10 anys després, tot això em fa molta gràcia. Em meravella la manera com el cervell capta els detalls i els interpreta, i com els guarda en la memòria formant un quadre perfecte, amb tots els aspectes en harmonia, com pintats per un sol artista. M'encanta veure com guardo records tant i tant diferents de la que, segurament no us sorprendrà, era la mateixa habitació, amb els mateixos mobles, i amb poca diferència de temps, i que la diferència de records es deu només a les experiències que hi vivia en cada cas. Sens dubte, una meravella.

Però mai tan meravellosa com les trufetes recobertes amb virutes que us faran la boca d'aigua només d'imaginar-vos-les. Visca la imaginació!