Bocins de societat (II): La solitud

Na M és una noia de 30 i escaig anys, no arriba a 35, que viu amb els seus pares. Quan tenia 20 anys, o potser menys, va començar a sortir amb un noi que podia veure tots els caps de setmana, quan la família es traslladava a la casa que tenien fora de la ciutat. Això sí, sempre d'amagat. Els seus pares i la seva germana, que, amb gairebé 10 anys més, ja estava casada i amb fills, segur que li haurien posat pegues perquè es petonegés amb un noi, i ella ho sabia. Així doncs, encobria les seves trobades clandestines amb la coartada de la colla d'amics, encara que això suposés no poder veure'ls a ells, perquè el cupo de sortides quedava ple; els seus pares no l'haurien deixat sortir de festa amb tanta assiduïtat. Sovint, na M s'enduia també la seva fillola, d'uns 12 anys, que deixava jugant als futbolins amb la colla d'amics, per enfortir la coartada. La nena conserva encara el record d'aquells futbolins, la molesta olor de tabac i les delicioses boletes de formatge de Matutano, a més dels pins del tigre taronja que oferia la marca per col·lecionar.

Un dia, uns quants -més aviat, molts - anys després, la germana va descobrir la relació i, després de sermonejar la nostra protagonista, va fer cridar el noi, a qui també va sermonejar, vés a saber per què. Malgrat el mal tràngol, la veritat és que aquell accident va suposar un punt de millora perquè, ara que la relació quedava al descobert, ja no calien coartades ni mentides. De totes maneres, ja era massa tard, na M havia anat mantenint aquella relació amorosa però no havia pogut fer-ho amb la colla d'amics, dels quals només en va conservar una, d'amiga. La considerava insubstancial i tímida, poc festiva, però de res es podia queixar ella, que de tants anys sense sortir a divertir-se amb els amics, no acabava de recordar massa bé què significava allò. I el pitjor estava per arribar, ja que na M va descobrir que ella havia canviat, s'havia fet gran, potser, però el noi seguia sent jove, massa jove per a una noia sense joventut. Feia temps que ja no sentia les papallones a la panxa quan ell la tocava, però ara ja tenia ganes de separar-se'n i, després de molt plantejar-s'ho, ho va fer.

I què passà aleshores? Doncs el que havia de passar; que se sentia sola. Va provar de sortir amb la seva amiga, però la gent desconeguda l'atabalava, se sentia incòmoda als bars, no sabia lligar, i la conversa amb d'aquesta única amiga li resultava poc estimulant. Va provar de passar les tardes amb la seva fillola, que es trobava en l'adolescència, i anava a comprar roba amb ella en aquell moment en què no saps ben bé si anar a les botigues de nenes o a les botigues de dona. Aprofitava per aconsellar-la en temes d'amics i amants que, per poc viscuts, li agradava remenar. De totes maneres, allò li era totalment insuficient i no va trigar massa en tornar amb el noi.

Els 5 anys següents van anar transcorrent amb els mateixos trencaments i reconciliacions forçoses, de manera que la relació estava molt deteriorada. Na M, que era prou atractiva físicament malgrat faltar-li l'autoestima que li hauria donat una vida sexual més plena, havia conegut algun noi però la por d'acabar sola sempre havia frenat els seus desitjos. Ara, no fa massa, ha viscut una autèntica història d'amor, una d'aquestes de llibre i, de moment, ha estat prou agosarada per començar una vida sexual amb ell, això sí, d'amagat de la parella de tota la vida. Davant d'aquest nou personatge que ha entrat a la seva vida, se sent indefensa i completament inferior. Cal entendre que el veu com a una possible sortida de l'espiral totalment autodestructiva en què viu, però una sortida cap a on? Així doncs, disfressa la seva personalitat, la seva intel·ligència, la seva condició social i qualsevol cosa d'ella que no sigui purament física, l'única tret que es valora bé, perquè el noi... perquè què? Per què un dia es descobreixin les mentides i això trenqui la relació?

És que creu que podrà mantenir una relació basada en il·lusions? És que té tan poca confiança en escapar que ni tan sols es planteja que la situació pugui durar? És que concep aquesta aventura com un parèntesi en l'única vida insípida a la qual creu que pot aspirar? O és que la por a la soliltud desbanca qualsevol acte de dignitat envers ella mateixa? No s'adona que la solitud que ja té, la solitud que li proporciona una relació buida, la solitud que sent des que va deixar d'estimar-se i es va abandonar ella mateixa, és molt pitjor que aquella en què creu que pot acabar?

Del que no s'adona, ni ens n'adonem nosaltres, és que el món en què vivim és un autèntic niu de solitud. No deixa de ser irònic que en el moment històric en què més població habita el món i en què els contactes interpersonals són més possibles, més fàcils d'establir i més nombrosos, sigui quan més sols ens sentim. Sols de la mateixa manera que se sent na M, sols d'abandonar-nos nosaltres mateixos, sols de no saber gaudir de la nostra pròpia companyia.

Ah! L'especialitat del dia són magdalenes amb trossets de xocolata. Nyam!