He parit un ximpanzé

Últimament, llegeixo i sento molts debats sobre models de criança. Amb molta seguretat, en altres entorns la polèmica deu ser una altra, però en el meu, xoquen les idees del que popularment es diu “criança amb vincle” (amb apego, en castellà) i les d’un sector feminista que veu, en aquests principis, un retrocés en els drets aconseguits durant molts anys de lluita i en els que encara són objecte d’aquesta lluita. És curiós perquè conec dones que, sota un mateix prisma feminista, han pres decisions tan diferents com a. Contractar un cangur des del primer dia. b. Dedicació màxima a la criatura en la mesura que el retorn a l’activitat laboral els ho permet. c. Negar-se a la doble o triple jornada laboral, abandonant l’activitat remunerada i quedant-se a casa durant els primers anys (en un cas per bon control sobre la despesa econòmica, en un altre per la disponibilitat d’un bon coixí). Les tres opcions coincideixen en una cosa: altres feministes les han criticat per la seva decisió.

Entenc que és un problema complex amb una solució complexa o, en tot cas, amb moltes possibles solucions totes igual de vàlides. El que trobo extremadament simple és la definició del problema: som humans que parim ximpanzés.

1r. L’instint.
Tots els animals tenim dos tipus de conductes, les instintives i les apreses. Els animals amb els sistemes nerviosos més simples tenen un ventall de conductes reduït, en base a programes instal·lats genèticament, en què cada estímul té una única resposta conductual possible. Evolutivament parlant, però, resulta més profitós adaptar la conducta al context concret que no pas respondre directament, i és que la màxima “només sobreviu el més fort” hauria de ser, en realitat, “només sobreviu el més adaptable”.
El problema de les conductes apreses és que, com la mateixa paraula diu, necessiten aprenentatge; no es poden programar i requereixen temps. I mentrestant, què? Doncs mentrestant, tirem dels instints i conductes reflexes, que són aquelles conductes que han demostrat que ajuden més en la supervivència d’aquella espècie.

2n. Els primats.
Els primats som els organismes més complexos a nivell de sistema nerviós (així, a grans trets) i això suposa més temps de maduració cerebral i cries que són dependents durant més temps. És per aquest motiu que, de tots els primats existents, els que han sobreviscut durant milers de generacions són aquells les cries dels quals han viscut més enganxats a la seva mare durant més temps (i, per tant, aquelles cries que ho han exigit més insistentment). Totes sabem que les mares de primats són gairebé indispensables per a les seves cries. De fet, valorem com a atrocitats totes les situacions en què veiem separacions de cries de primats de les seves mares (per exemple, en documentals sobre les salvatjades que els humans fem a la selva). Imagineu-vos que passés en un zoo, ens posaríem les mans al cap!! I en canvi, veiem normal que la majoria de nadons humans passin mig dia amb desconeguts a partir dels 4 mesos.
No ens passa el mateix amb els gats ni els gossos, en què podem considerar no perjudicial separar les cries de les seves mares a partir, aproximadament, dels 2-4 mesos, i per això ho vivim amb més normalitat. I és que no triguen tant com els primats en ser independents i, per tant, els seus instints no els fan lluitar amb totes les seves armes per mantenir el vincle amb la seva mare tant de temps com aquests. Som conscients, per exemple, que la nostra interacció amb un gat de 4 mesos és molt semblant a la que tindríem amb un gat adult, mentre que la interacció amb un nadó de 5 mesos ofereix un feedback més aviat pobre.
També és aquest el motiu pel qual, en les societats en què no s’ha fet un procés social de dilució de l’impacte del dimorfisme sexual (dit d’una altra manera, on no s’ha trencat amb els condicionants biològics diferencials per gènere), els nadons humans van enganxats 24h a les seves mares. (Per evitar confusions he de dir que estic totalment a favor de trencar amb aquests condicionants biològics, de la mateixa manera que ho fem, per exemple, amb els impulsos d’agressió a desconeguts).

3r. Els mamífers.
Durant l’evolució de les espècies, un subgrup d’animals va evolucionar desenvolupant la capacitat d’alletar les seves cries i, avui en dia, sabem que això té tres funcions principals:

1. nodrir una cria el sistema digestiu de la qual és massa immadur per digerir altres coses (i amb un metabolisme hepàtic i renal també incapaç de processar aliments diferents de la llet amb la mateixa facilitat que els adults).

2. Traslladar els sistemes de defensa materns a través de dues vies a. A través d’anticossos específics contra determinades malalties, que una cria no pot sintetitzar (la d’humà no és capaç de sintetitzar-los fins als 6m) i b. A través de transmetre els bacteris que la mare té en la flora intestinal -tot i que també els pot transmetre amb el contacte diari en menor mesura-. Cal saber que la flora intestinal de cada individu es forma durant els primers dos anys i que, més enllà d’aquesta edat, és molt difícil de canviar la proporció de cada tipus de bacteri que hi tenim. I us preguntareu... i això quina importància té? Doncs que des de fa uns anys no parem de descobrir noves implicacions de la flora intestinal en les malalties. Per posar un exemple impactant: s’ha aconseguit provocar depressió en rates -sí, les rates també tenen depressió- eliminant la flora intestinal pròpia de la rata sana i implantant-li material fecal (caca) d’una rata deprimida, i també a la inversa (curar una rata deprimida implantant-li caca d’una sana). També sabem que, en aquelles malalties on la flora hi té un paper, el risc de patir-les és inversament proporcional al nombre de mesos en què havien rebut lactància materna, fins al punt que ja es demostra una diferència molt significativa del risc relatiu entre aquells nadons que han pres llet materna ni que sigui durant un parell o tres de preses dels que ni la van arribar a olorar.

3. Crear un vincle mare-cria que, com hem vist, és necessari per a la supervivència de tots aquells animals que triguen un temps a ser autònoms. Aquest vincle es crea a través d’hormones que fan, entre altres coses, que trobis interessant i desitjable mantenir contacte amb un ésser viu gairebé inert. És un procés de percepció distorsionada semblant a l’enamorament. És important destacar que aquestes hormones no es secreten només a través de l’alletament (es poden segregar també, per exemple, a través de carícies) i no són exclusives de les dones i, per tant, un pare -o un avi, o una germana- també pot experimentar aquesta cascada hormonal que fa que vulgui enganxar-se a la cria.

4t. Les hormones.
Aquest apartat podria ser immens. Només vull donar a entendre que l’efecte de les hormones sobre l’estat d’ànim i l’estat de les funcions mentals superiors (concentració, memòria, planificació, presa de decisions, etc.) no és fictici ni un caprici. Els estrògens fan, entre altres coses, que el cervell -procuraré ser curosa- d’un humà XX amb normofuncionament hormonal estigui més protegit dels trastorns del neurodesenvolupament i - entre ells, de l’esquizofrènia- i també de la impulsivitat. Això és el que fa que siguem més impulsives o que estiguem més disperses en la fase premenstrual, que tinguem més risc de depressió i psicosi en el postpart i també en la menopausa (totes tres, situacions on cauen els estrògens). També, cal dir-ho, és la responsable que, durant tot el temps en què decidim alletar i en el qual, conseqüentment, els estrògens segueixen baixos, mantenim les dificultats de concentració, els problemes de memòria, la irritabilitat, els dèficits executius (planificar, decidir..) i ens mantenim vulnerables a problemes de salut mental (i altres que no domino tan bé, segur).

5è. Evolució social.
Tot això està molt bé i funciona de meravella a la selva, però no estem a la selva. A través dels mil·lenis d’”humanitat”, les persones hem anat més enllà dels límits biològics. Els discapacitats ja no es moren, els malalts es curen, ens traiem els pèls protectors de diverses parts del cos -per sort o per desgràcia- i mil exemples més de diferent trascendència. I entre tots aquests límits i condicionants, es troben els del dimorfisme sexual. Ni els homes tenen el paper que devien tenir a la prehistòria (o això intuïm), ni les dones no el tenen. Les nostres aspiracions a la vida van més enllà de la mera supervivència i, per tant, aquells mecanismes que eren adaptatius a la selva, són a vegades, desadaptatius en la nostra societat (no sé quin paper tenia l’agressivitat i impulsivitat premenstruals fa segles, però actualment ens molesten més que altra cosa). I no només s’ha fet de forma inconscient i progressiva sinó que, sobretot en les darreres dècades, ho fem de forma conscient i amb molt de treball personal al darrere, trencant amb estereotips i amb conductes automàtiques. Ha costat molt i tenim un cert deure moral envers les generacions passades, actuals i futures, de seguir treballant-hi.

6è. L’estrès.
L’estrès és el mecanisme d’activació dels sistemes d’alerta. Per fer-nos-en una idea, zero estrès significa estar en coma. El nivell d’estrès ens adequa al context. Sense estrès adaptatiu (adequat), el lleó de la selva se’ns hagués menjat o, en l’actualitat, haguéssim suspès tots els exàmens. L’estrès té un efecte semblant a la cafeïna: ens posa a to mentalment. Però també, com la cafeïna, si ens passem, ens perjudica. L’estrès actua per diverses vies; a nivell hormonal ho fa a través del cortisol. El cortisol fa que combatem les malalties i també, per exemple, es secreta de forma aguda, en pic, per despertar-nos. Sense cortisol, no ens podríem llevar sols i ho faríem amb dificultats de pensament (per això ens costa pensar quan ens desperten abans de l’hora prevista). En excés, però, és perjudicial: interfereix en el creixement, interfereix en el sistema immunitari (que ens protegeix de malalties o de càncers) i atofia el cervell, i no ho dic metafòricament parlant.

Fa uns quants anys, es va fer un experiment molt curiós: es va agafar una mostra important de nenes i nens que havien crescut en diversos orfenats. Estem parlant d’orfenats actuals, on es fan les coses el millor possible, amb estimulació, nutrició adequada, rutines, escolarització, etc. Vaja, que estan ben cuidats. I per què es van agafar aquests nens? Doncs perquè la diferència principal entre aquests i la resta de nens és l’absència de vincle -apego-. Aquests nens no tenen algú que hi serà de forma incondicional (cal puntualitzar que no tots els nens amb pare i mare saben que hi poden comptar, però entendreu que, si volien trobar nens en òptimes condicions de cura però sense vincle, aquest era el millor lloc). Doncs bé, va resultar que aquests nens tenien una talla (alçada) inferior, estaven més mal nodrits, tenien uns nivells de cortisol -estrès- superior, i tenien un volum de matèria cerebral significativament inferior al del seu equivalent per edat i sexe. Impactant, no? En psicologia, hi ha un concepte que es diu “indefensió apresa”, que implica que quan les necessitats afectives d’un nen són ignorades de forma sistemàtica, l’organisme deixa de lluitar per cobrir les pròpies necessitats i, és més, deixa d’identificar que té aquestes necessitats. Gravíssim!

Aquí trobo necessari fer una pausa. El que acabo d’explicar són exemples extrems, no vinculables en intensitat de cap manera als diferents models de criança. Ara, trobo molt important fer entendre que evitar l’estrès excessiu -reitero, excessiu- d’un nen és necessari per al seu desenvolupament en tots sentits.

7è. El xoc.
I ja hi som, resulta que portem segles lluitant per eliminar els condicionants biològics, aprenent a eliminar les conductes instintives desadaptatives (repeteixo, no només les referents als gèneres sinó també, per exemple, el rebuig al desconegut) i resulta que, per molt temps que passi, les nostres cries segueixen naixent amb el mateix programa d’instints que a la prehistòria. Els nostres nadons porten un software obsolet i no tenim manera d’actualitzar-lo. Som adults humans; tenim ambicions, vides, circumstàncies i llibertats humanes i no podem evitar parir ximpanzés. No es pot. T’esforces en els estudis, t’esforces a l’adolescència per construir-te com a persona en funció de valors de justícia i equitat (no pas com la natura, que no és justa ni equitativa) i engendres un bitxo, que passa a ser el projecte més important de la teva vida, i que et demana que renunciïs a tot això, perquè res del que tens existia quan els seus instints es van definir.

I arribats a aquest punt, què fem? Si intentem tractar els lactants com a mini humans del segle XXI, els seus instints encenen totes les alarmes; el lactant plora, crida, brama, es posa vermell, no s’adorm, o s’adorm superficialment, s’estressa, té còlics, manté un nivell d’arousal -de vigilància- més alt (dit d’una altra manera, no es pot relaxar perquè en qualsevol moment pot perdre la seguretat de la seva figura de vincle primari). És durant aquest període vital on es formarà la seva resposta a l’estrès (si ha de respondre amb més o menys ansietat davant dels estímuls potencialment perillosos, si la seva percepció de l’entorn serà més o menys amigable, si es podrà oblidar de la pròpia supervivència i dedicar-se a altres tasques mentals, si pot confiar en els altres...). Ara bé, he de renunciar com a progenitor a la meva vida actual? A la meva independència? A la meva salut física? A una esquena sense contractures? A uns mugrons intactes? Al meu rol no tradicional -i això pot voler significar mil coses-?

Això és una putada. I tota persona que tingui intenció de ser pare o mare ha de saber que el seu nadó el pressionarà a ser radicalment diferent de la persona que s’ha construït. I ho fa sense tenir-hi alternativa.

Ara bé, és fonamental dir que, excepte l’alletament, la majoria de necessitats d’un nadó, inclòs el vincle, poden ser satisfetes sense gaire problemes per un pare PRESENT. PRESENT, amb majúscules. El nadó necessita contacte, sí, d’una figura primària (és a dir, no de qualsevol), sí, però el pare també l’hi pot donar. El quid de la qüestió és que, els primers mesos, el progenitor dóna, i dóna, i dóna, sense rebre res a canvi. Per altruisme, per amor incondicional, perquè el nadó dista molt de ser un ens interessant (excepte per a un neonatòleg). El problema és que, com vaig llegir fa temps en una entrevista molt interessant, a les dones se’ns educa constantment per ser generoses i altruistes amb el nostre temps. Cuidem els nostres, els oferim el nostre temps, els portem en vehicle, els comprem el que necessiten, invertim temps en pensar què necessiten, ens preocupem pel seu estat, en definitiva, restem temps del nostre per dedicar-lo generosament amb molta més facilitat que els homes, perquè així ens han educat. I no ho han fet amb ells. Potser caldria començar per aquí.

8è. La conclusió.
Els nadons es comporten com a forats negres de la vida i energia dels seus pares sense poder comportar-se de cap altra manera. Són destructors potencials de l’ecosistema dels seus progenitors. És clar que tard o d’hora els podrem tractar com a adults, i així ho hem de fer. Els hem d’anar adaptant a la vida adulta actual. Ara bé, tal com he dit, porten un programa conductual adaptat a l’entorn de fa milers d’anys i, com més els pressionem a fer coses que no entenen, i que viuen com a abandonament, com a perill, més estrès pateixen i més els afecta a nivell de psicodesenvolupament. Enteneu-ho: No pots allunyar el teu nadó de tu i dir-li “vols estar tranquil, que en aquest cotxet/parc/bressol estàs segur?” perquè ell no ho viu així. Oi que no se t’acudirà dir-li a algú amb acrofòbia que faci el favor de mirar més enllà del penya-segat, que no caurà? I en aquest exemple parlem d’algú amb enteniment.

D’altra banda, tampoc no sabem la magnitud de l’efecte que té cada petita decisió de criança sobre el desenvolupament. Dit d’una altra manera, és obvi que no atrofiem el cervell del nostre fill per portar-lo en cotxet, ni serà més baixet perquè el posi al parc. Sí que sabem, però, per exemple, que els nadons que dormen sols tenen un nivell de cortisol més alt que els que fan collit.
Així doncs, fins a quin punt ens hem de condicionar la vida per això? Em puc permetre de prioritzar-me sense por de perjudicar-lo? He de posar les necessitats individuals del meu fill per sobre de les necessitats col·lectives com a dones? O per sobre de les pròpies necessitats?

Doncs no ho sabem. Per aquest motiu, no hi ha opcions millors ni pitjors, sinó adequades o inadequades al propi sistema de valors.

Entrant en el terreny personal, per si a algú li interessa, en el meu cas jo he decidit “primatitzar-me” bastant, tenint en ment que es tracta d’un parèntesi en la meva vida que, en la seva versió més intensa, ha durat 6m per nena, en la moderada, aprox 1’5-2 anys per nena i que, en menor mesura, anirà allargant-se alhora que atenuant-se durant els propers anys. He deixat que fossin els processos maduratius de cada nena (el procés natural de passar de ximpanzé a mini-humana) el que marqués el ritme. Per exemple, la meva filla petita va començar a demanar-me de baixar a terra coincidint amb la seva capacitat de seure i manipular objectes (aprox 5m, més o menys igual que la gran). I ha estat capaç d’estar gairebé una hora a terra sense demanar braços quan ha estat capaç de desplaçar-se, de posar-se dreta i d’entretenir-se, cap als 7-8 mesos.

Ara, el que està clar és que aquesta feina, compartida, és menys dura, així que tornant a la complexitat de la seva solució, només tinc clar un punt de partida: començar per educar els nens (masculins) en la generositat amb el seu temps i en la cura dels altres per poder disposar d’uns pares (masculins) presents.

I l’altra cosa que tinc clara és que negar que els nostres nadons són ximpanzés ens fa molt mal. Si ens expliquen que els nostres nadons seran mini humans que poden aprendre des del dia 1, arriba el dia que tenim un fill i el ximpanzé que el domina ens dóna una bufetada que ens quedem sense alè. Veiem com es comporta i ens pensem que el nostre fill està tarat o, pitjor, que l’hem tarat nosaltres. Ens fa vulnerables als comentaris que inevitablement sentirem, de l’estil de “ui! Aquest nen està malcriat, tota l’estona vol anar en braços, no sap estar sol, vol pit tot el dia, plora quan l’agafo -jo, un desconegut-, només vol estar-se amb la mare” i ens fa creure que l’hem fet un nen dependent de per vida. Ens impedeix planificar-nos i ens facilita que canalitzem malament la frustració, culpant inconscientment el nostre fill de tot allò que no podem fer, generant ràbia cap al nadó cada vegada que plora quan el deixem al llit, aquells dies que ens demana 24h de contacte i que ens impedeix fer res més. En el meu cas, he viscut el segon postpart amb molta més serenitat, amb la consciència que en uns mesos podré fer-ho tot, però no ara. I no passa res. I no serveix de res enfadar-te. De res positiu, perquè sí que serveix per estar tensa i irritable amb un nadó.

Xerrant amb altres mares, m’he adonat que aquesta acceptació serena del pes de la “simietat” dels seus nadons que les fa viure millor i amb menys frustració el segon postpart és molt comú. Potser ens podríem haver estalviat aquesta mateixa frustració i ràbia ja durant el primer postpart a través d’una informació prèvia adequada. Una mare -actualment, de 60 anys- em va explicar que va viure amb moltíssima angoixa l’aplicació del mètode Estivill, ja que es moria per agafar el seu fill que bramava desconsolat fins a l’extenuació, i que va acabar optant per enviar el mètode a la merda i agafar-lo. Això sí, amb un immens sentiment de culpa per estar “malcriant” el seu fill. I com ella, tantes -i tants- altres.

I negar aquesta realitat també fa que no es posin mesures socials per facilitar la vida durant aquest període; fa que els pares (masculins) no sentin la necessitat d’aprofitar la baixa i que, per molt que els estiguem allargant les setmanes, segueixin tornant abans a la feina perquè “no cal ser dos aturats, a casa”. Fa que recaigui en les dones la culpabilitat (com sempre) de no haver fet un humà independent més aviat.

Negar que som humanes que parim ximpanzés ens impedeix d’avançar.