Yes, we can!

Fa una estona, em llegia el darrer text que vaig escriure, ja fa uns quants dies, només uns quants, i m'escandalitzo si provo de valorar els canvis que hi ha hagut en la meva vida en aquest temps.

Quan el vaig escriure, era una persona... encallada deu ser la paraula, encallada en una sèrie de dinàmiques força perjudicials per a mi. Encallada en una mala dinàmica a nivell social, a nivell personal, a nivell sentimental, a nivell estudiantil, si voleu... És increïble veure que el camí que buscava estava a tan sols quatre passes i és increïble veure com costava de trobar. Probablement, no el trobava perquè realment no el buscava. Em trobava divagant per un camí pedregós, horrible i tort però mira, seguia caminant per inèrcia, pel simple fet que era el que veia davant meu i perquè era el "meu" camí, pronunciat fins i tot amb orgull.

És vergonyant veure que vaig necessitar una empenta des de fora, i ho és perquè l'empenta va ser una excusa. Jo ja volia trencar les dinàmiques, volia canviar certes coses però el meu món era còmode, fàcil i sense preocupacions. Sabia com canviar-ho però ho deixava pel dia següent. I al matí següent, ho deixava per més endavant. Sabeu aquella cançó dels Lax que s'anomena "Una altra vegada"? Doncs l'única diferència entre el que aquesta cançó descriu i entre la meva situació és que l'addicció que es descriu a la primera és a una cosa material. Res més.

I ara miro enrere i ric. Ric, us ho dic de debò, però sense grans riallades, ric com quan veus una foto antiga on surts amb ferros a les dents o amb els cabells tallats d'una forma horrible. Ric de la mateixa manera que tots hem rigut quan hem retrobat el nostre bagul, o carpeta, o caixeta, el que sigui, dels records i descobrim que, per sort, hem millorat o, encara diré més, hem madurat.

La veritat és que no ha estat un canvi gens difícil, com a mínim de moment. Potser en faré una altra valoració quan hagi acabat la transició però, ara per ara, la cosa ha anat rodada. En el moment en què vaig decidir fer el canvi, em vaig posar la disfressa o, com m'agradaria pensar, me la vaig treure i vaig començar a actuar d'acord amb ella, com si ho hagués fet tota la vida. Potser no es tracta de disfresses tretes o posades, potser tan sols es tracta d'un canvi d'estil. Una persona que vestia punk i es passa al hippisme no deu considerar que ara va disfressada, ni tampoc que hi anava abans. Senzillament es tracta d'una evolució, la mateixa evolució que espero estar fent i la mateixa que espero que no retrogradi.

Al cap d'un mes de prendre la decisió, ja havia aconseguit alguns canvis; estava fent el que volia fer, com ho volia fer i amb qui ho volia fer, i deixava de fer el que ja no volia fer ni de la manera com no volia fer-ho. I tres mesos més tard, el canvi és, com dic, escandalós. Com es diria als informes escolars, "progressa adequadament" o "aconseguit de manera satisfactòria". Bé, aquesta segona frase me la deixo per més endavant, quan pugui considerar que he acabat amb les reformes.

A nivell general, crec que la "muraleja" que podria extreure d'aquestes setmanes és clara: si volem alguna cosa, la podem aconseguir. Els cercles viciosos costen de trencar perquè el negativisme consumeix totes les nostres energies i no ens en deixa per trencar barreres, però si ens decidim a fer-ho, veiem que l'única barrera que hi havia era una cinta com les que es tallen a les inauguracions, i que la mateixa satisfacció de trencar-la, recarrega prou les bateries per seguir enderrocant qualsevol mur que se'ns posi al davant simplement amb una bufada, com el llop amb el porquet de la casa de palla.

I mentre enderroco murs com espelmes de pastís d'aniversari, us convido a un tall d'aquest pastís, que la nata i la trufa fan una pinta fabulosa. Bon profit!