Últimament, llegeixo i sento molts debats sobre models de criança. Amb molta seguretat, en altres entorns la polèmica deu ser una altra, però en el meu, xoquen les idees del que popularment es diu “criança amb vincle” (amb apego, en castellà) i les d’un sector feminista que veu, en aquests principis, un retrocés en els drets aconseguits durant molts anys de lluita i en els que encara són objecte d’aquesta lluita. És curiós perquè conec dones que, sota un mateix prisma feminista, han pres decisions tan diferents com a. Contractar un cangur des del primer dia. b. Dedicació màxima a la criatura en la mesura que el retorn a l’activitat laboral els ho permet. c. Negar-se a la doble o triple jornada laboral, abandonant l’activitat remunerada i quedant-se a casa durant els primers anys (en un cas per bon control sobre la despesa econòmica, en un altre per la disponibilitat d’un bon coixí). Les tres opcions coincideixen en una cosa: altres feministes les han criticat per la seva decisió.
Entenc que és un problema complex amb una solució complexa o, en tot cas, amb moltes possibles solucions totes igual de vàlides. El que trobo extremadament simple és la definició del problema: som humans que parim ximpanzés.
1r. L’instint.
Tots els animals tenim dos tipus de conductes, les instintives i les apreses. Els animals amb els sistemes nerviosos més simples tenen un ventall de conductes reduït, en base a programes instal·lats genèticament, en què cada estímul té una única resposta conductual possible. Evolutivament parlant, però, resulta més profitós adaptar la conducta al context concret que no pas respondre directament, i és que la màxima “només sobreviu el més fort” hauria de ser, en realitat, “només sobreviu el més adaptable”.
El problema de les conductes apreses és que, com la mateixa paraula diu, necessiten aprenentatge; no es poden programar i requereixen temps. I mentrestant, què? Doncs mentrestant, tirem dels instints i conductes reflexes, que són aquelles conductes que han demostrat que ajuden més en la supervivència d’aquella espècie.
2n. Els primats.
Els primats som els organismes més complexos a nivell de sistema nerviós (així, a grans trets) i això suposa més temps de maduració cerebral i cries que són dependents durant més temps. És per aquest motiu que, de tots els primats existents, els que han sobreviscut durant milers de generacions són aquells les cries dels quals han viscut més enganxats a la seva mare durant més temps (i, per tant, aquelles cries que ho han exigit més insistentment). Totes sabem que les mares de primats són gairebé indispensables per a les seves cries. De fet, valorem com a atrocitats totes les situacions en què veiem separacions de cries de primats de les seves mares (per exemple, en documentals sobre les salvatjades que els humans fem a la selva). Imagineu-vos que passés en un zoo, ens posaríem les mans al cap!! I en canvi, veiem normal que la majoria de nadons humans passin mig dia amb desconeguts a partir dels 4 mesos.
No ens passa el mateix amb els gats ni els gossos, en què podem considerar no perjudicial separar les cries de les seves mares a partir, aproximadament, dels 2-4 mesos, i per això ho vivim amb més normalitat. I és que no triguen tant com els primats en ser independents i, per tant, els seus instints no els fan lluitar amb totes les seves armes per mantenir el vincle amb la seva mare tant de temps com aquests. Som conscients, per exemple, que la nostra interacció amb un gat de 4 mesos és molt semblant a la que tindríem amb un gat adult, mentre que la interacció amb un nadó de 5 mesos ofereix un feedback més aviat pobre.
També és aquest el motiu pel qual, en les societats en què no s’ha fet un procés social de dilució de l’impacte del dimorfisme sexual (dit d’una altra manera, on no s’ha trencat amb els condicionants biològics diferencials per gènere), els nadons humans van enganxats 24h a les seves mares. (Per evitar confusions he de dir que estic totalment a favor de trencar amb aquests condicionants biològics, de la mateixa manera que ho fem, per exemple, amb els impulsos d’agressió a desconeguts).
3r. Els mamífers.
Durant l’evolució de les espècies, un subgrup d’animals va evolucionar desenvolupant la capacitat d’alletar les seves cries i, avui en dia, sabem que això té tres funcions principals:
1. nodrir una cria el sistema digestiu de la qual és massa immadur per digerir altres coses (i amb un metabolisme hepàtic i renal també incapaç de processar aliments diferents de la llet amb la mateixa facilitat que els adults).
2. Traslladar els sistemes de defensa materns a través de dues vies a. A través d’anticossos específics contra determinades malalties, que una cria no pot sintetitzar (la d’humà no és capaç de sintetitzar-los fins als 6m) i b. A través de transmetre els bacteris que la mare té en la flora intestinal -tot i que també els pot transmetre amb el contacte diari en menor mesura-. Cal saber que la flora intestinal de cada individu es forma durant els primers dos anys i que, més enllà d’aquesta edat, és molt difícil de canviar la proporció de cada tipus de bacteri que hi tenim. I us preguntareu... i això quina importància té? Doncs que des de fa uns anys no parem de descobrir noves implicacions de la flora intestinal en les malalties. Per posar un exemple impactant: s’ha aconseguit provocar depressió en rates -sí, les rates també tenen depressió- eliminant la flora intestinal pròpia de la rata sana i implantant-li material fecal (caca) d’una rata deprimida, i també a la inversa (curar una rata deprimida implantant-li caca d’una sana). També sabem que, en aquelles malalties on la flora hi té un paper, el risc de patir-les és inversament proporcional al nombre de mesos en què havien rebut lactància materna, fins al punt que ja es demostra una diferència molt significativa del risc relatiu entre aquells nadons que han pres llet materna ni que sigui durant un parell o tres de preses dels que ni la van arribar a olorar.
3. Crear un vincle mare-cria que, com hem vist, és necessari per a la supervivència de tots aquells animals que triguen un temps a ser autònoms. Aquest vincle es crea a través d’hormones que fan, entre altres coses, que trobis interessant i desitjable mantenir contacte amb un ésser viu gairebé inert. És un procés de percepció distorsionada semblant a l’enamorament. És important destacar que aquestes hormones no es secreten només a través de l’alletament (es poden segregar també, per exemple, a través de carícies) i no són exclusives de les dones i, per tant, un pare -o un avi, o una germana- també pot experimentar aquesta cascada hormonal que fa que vulgui enganxar-se a la cria.
4t. Les hormones.
Aquest apartat podria ser immens. Només vull donar a entendre que l’efecte de les hormones sobre l’estat d’ànim i l’estat de les funcions mentals superiors (concentració, memòria, planificació, presa de decisions, etc.) no és fictici ni un caprici. Els estrògens fan, entre altres coses, que el cervell -procuraré ser curosa- d’un humà XX amb normofuncionament hormonal estigui més protegit dels trastorns del neurodesenvolupament i - entre ells, de l’esquizofrènia- i també de la impulsivitat. Això és el que fa que siguem més impulsives o que estiguem més disperses en la fase premenstrual, que tinguem més risc de depressió i psicosi en el postpart i també en la menopausa (totes tres, situacions on cauen els estrògens). També, cal dir-ho, és la responsable que, durant tot el temps en què decidim alletar i en el qual, conseqüentment, els estrògens segueixen baixos, mantenim les dificultats de concentració, els problemes de memòria, la irritabilitat, els dèficits executius (planificar, decidir..) i ens mantenim vulnerables a problemes de salut mental (i altres que no domino tan bé, segur).
5è. Evolució social.
Tot això està molt bé i funciona de meravella a la selva, però no estem a la selva. A través dels mil·lenis d’”humanitat”, les persones hem anat més enllà dels límits biològics. Els discapacitats ja no es moren, els malalts es curen, ens traiem els pèls protectors de diverses parts del cos -per sort o per desgràcia- i mil exemples més de diferent trascendència. I entre tots aquests límits i condicionants, es troben els del dimorfisme sexual. Ni els homes tenen el paper que devien tenir a la prehistòria (o això intuïm), ni les dones no el tenen. Les nostres aspiracions a la vida van més enllà de la mera supervivència i, per tant, aquells mecanismes que eren adaptatius a la selva, són a vegades, desadaptatius en la nostra societat (no sé quin paper tenia l’agressivitat i impulsivitat premenstruals fa segles, però actualment ens molesten més que altra cosa). I no només s’ha fet de forma inconscient i progressiva sinó que, sobretot en les darreres dècades, ho fem de forma conscient i amb molt de treball personal al darrere, trencant amb estereotips i amb conductes automàtiques. Ha costat molt i tenim un cert deure moral envers les generacions passades, actuals i futures, de seguir treballant-hi.
6è. L’estrès.
L’estrès és el mecanisme d’activació dels sistemes d’alerta. Per fer-nos-en una idea, zero estrès significa estar en coma. El nivell d’estrès ens adequa al context. Sense estrès adaptatiu (adequat), el lleó de la selva se’ns hagués menjat o, en l’actualitat, haguéssim suspès tots els exàmens. L’estrès té un efecte semblant a la cafeïna: ens posa a to mentalment. Però també, com la cafeïna, si ens passem, ens perjudica. L’estrès actua per diverses vies; a nivell hormonal ho fa a través del cortisol. El cortisol fa que combatem les malalties i també, per exemple, es secreta de forma aguda, en pic, per despertar-nos. Sense cortisol, no ens podríem llevar sols i ho faríem amb dificultats de pensament (per això ens costa pensar quan ens desperten abans de l’hora prevista). En excés, però, és perjudicial: interfereix en el creixement, interfereix en el sistema immunitari (que ens protegeix de malalties o de càncers) i atofia el cervell, i no ho dic metafòricament parlant.
Fa uns quants anys, es va fer un experiment molt curiós: es va agafar una mostra important de nenes i nens que havien crescut en diversos orfenats. Estem parlant d’orfenats actuals, on es fan les coses el millor possible, amb estimulació, nutrició adequada, rutines, escolarització, etc. Vaja, que estan ben cuidats. I per què es van agafar aquests nens? Doncs perquè la diferència principal entre aquests i la resta de nens és l’absència de vincle -apego-. Aquests nens no tenen algú que hi serà de forma incondicional (cal puntualitzar que no tots els nens amb pare i mare saben que hi poden comptar, però entendreu que, si volien trobar nens en òptimes condicions de cura però sense vincle, aquest era el millor lloc). Doncs bé, va resultar que aquests nens tenien una talla (alçada) inferior, estaven més mal nodrits, tenien uns nivells de cortisol -estrès- superior, i tenien un volum de matèria cerebral significativament inferior al del seu equivalent per edat i sexe. Impactant, no? En psicologia, hi ha un concepte que es diu “indefensió apresa”, que implica que quan les necessitats afectives d’un nen són ignorades de forma sistemàtica, l’organisme deixa de lluitar per cobrir les pròpies necessitats i, és més, deixa d’identificar que té aquestes necessitats. Gravíssim!
Aquí trobo necessari fer una pausa. El que acabo d’explicar són exemples extrems, no vinculables en intensitat de cap manera als diferents models de criança. Ara, trobo molt important fer entendre que evitar l’estrès excessiu -reitero, excessiu- d’un nen és necessari per al seu desenvolupament en tots sentits.
7è. El xoc.
I ja hi som, resulta que portem segles lluitant per eliminar els condicionants biològics, aprenent a eliminar les conductes instintives desadaptatives (repeteixo, no només les referents als gèneres sinó també, per exemple, el rebuig al desconegut) i resulta que, per molt temps que passi, les nostres cries segueixen naixent amb el mateix programa d’instints que a la prehistòria. Els nostres nadons porten un software obsolet i no tenim manera d’actualitzar-lo. Som adults humans; tenim ambicions, vides, circumstàncies i llibertats humanes i no podem evitar parir ximpanzés. No es pot. T’esforces en els estudis, t’esforces a l’adolescència per construir-te com a persona en funció de valors de justícia i equitat (no pas com la natura, que no és justa ni equitativa) i engendres un bitxo, que passa a ser el projecte més important de la teva vida, i que et demana que renunciïs a tot això, perquè res del que tens existia quan els seus instints es van definir.
I arribats a aquest punt, què fem? Si intentem tractar els lactants com a mini humans del segle XXI, els seus instints encenen totes les alarmes; el lactant plora, crida, brama, es posa vermell, no s’adorm, o s’adorm superficialment, s’estressa, té còlics, manté un nivell d’arousal -de vigilància- més alt (dit d’una altra manera, no es pot relaxar perquè en qualsevol moment pot perdre la seguretat de la seva figura de vincle primari). És durant aquest període vital on es formarà la seva resposta a l’estrès (si ha de respondre amb més o menys ansietat davant dels estímuls potencialment perillosos, si la seva percepció de l’entorn serà més o menys amigable, si es podrà oblidar de la pròpia supervivència i dedicar-se a altres tasques mentals, si pot confiar en els altres...). Ara bé, he de renunciar com a progenitor a la meva vida actual? A la meva independència? A la meva salut física? A una esquena sense contractures? A uns mugrons intactes? Al meu rol no tradicional -i això pot voler significar mil coses-?
Això és una putada. I tota persona que tingui intenció de ser pare o mare ha de saber que el seu nadó el pressionarà a ser radicalment diferent de la persona que s’ha construït. I ho fa sense tenir-hi alternativa.
Ara bé, és fonamental dir que, excepte l’alletament, la majoria de necessitats d’un nadó, inclòs el vincle, poden ser satisfetes sense gaire problemes per un pare PRESENT. PRESENT, amb majúscules. El nadó necessita contacte, sí, d’una figura primària (és a dir, no de qualsevol), sí, però el pare també l’hi pot donar. El quid de la qüestió és que, els primers mesos, el progenitor dóna, i dóna, i dóna, sense rebre res a canvi. Per altruisme, per amor incondicional, perquè el nadó dista molt de ser un ens interessant (excepte per a un neonatòleg). El problema és que, com vaig llegir fa temps en una entrevista molt interessant, a les dones se’ns educa constantment per ser generoses i altruistes amb el nostre temps. Cuidem els nostres, els oferim el nostre temps, els portem en vehicle, els comprem el que necessiten, invertim temps en pensar què necessiten, ens preocupem pel seu estat, en definitiva, restem temps del nostre per dedicar-lo generosament amb molta més facilitat que els homes, perquè així ens han educat. I no ho han fet amb ells. Potser caldria començar per aquí.
8è. La conclusió.
Els nadons es comporten com a forats negres de la vida i energia dels seus pares sense poder comportar-se de cap altra manera. Són destructors potencials de l’ecosistema dels seus progenitors. És clar que tard o d’hora els podrem tractar com a adults, i així ho hem de fer. Els hem d’anar adaptant a la vida adulta actual. Ara bé, tal com he dit, porten un programa conductual adaptat a l’entorn de fa milers d’anys i, com més els pressionem a fer coses que no entenen, i que viuen com a abandonament, com a perill, més estrès pateixen i més els afecta a nivell de psicodesenvolupament. Enteneu-ho: No pots allunyar el teu nadó de tu i dir-li “vols estar tranquil, que en aquest cotxet/parc/bressol estàs segur?” perquè ell no ho viu així. Oi que no se t’acudirà dir-li a algú amb acrofòbia que faci el favor de mirar més enllà del penya-segat, que no caurà? I en aquest exemple parlem d’algú amb enteniment.
D’altra banda, tampoc no sabem la magnitud de l’efecte que té cada petita decisió de criança sobre el desenvolupament. Dit d’una altra manera, és obvi que no atrofiem el cervell del nostre fill per portar-lo en cotxet, ni serà més baixet perquè el posi al parc. Sí que sabem, però, per exemple, que els nadons que dormen sols tenen un nivell de cortisol més alt que els que fan collit.
Així doncs, fins a quin punt ens hem de condicionar la vida per això? Em puc permetre de prioritzar-me sense por de perjudicar-lo? He de posar les necessitats individuals del meu fill per sobre de les necessitats col·lectives com a dones? O per sobre de les pròpies necessitats?
Doncs no ho sabem. Per aquest motiu, no hi ha opcions millors ni pitjors, sinó adequades o inadequades al propi sistema de valors.
Entrant en el terreny personal, per si a algú li interessa, en el meu cas jo he decidit “primatitzar-me” bastant, tenint en ment que es tracta d’un parèntesi en la meva vida que, en la seva versió més intensa, ha durat 6m per nena, en la moderada, aprox 1’5-2 anys per nena i que, en menor mesura, anirà allargant-se alhora que atenuant-se durant els propers anys. He deixat que fossin els processos maduratius de cada nena (el procés natural de passar de ximpanzé a mini-humana) el que marqués el ritme. Per exemple, la meva filla petita va començar a demanar-me de baixar a terra coincidint amb la seva capacitat de seure i manipular objectes (aprox 5m, més o menys igual que la gran). I ha estat capaç d’estar gairebé una hora a terra sense demanar braços quan ha estat capaç de desplaçar-se, de posar-se dreta i d’entretenir-se, cap als 7-8 mesos.
Ara, el que està clar és que aquesta feina, compartida, és menys dura, així que tornant a la complexitat de la seva solució, només tinc clar un punt de partida: començar per educar els nens (masculins) en la generositat amb el seu temps i en la cura dels altres per poder disposar d’uns pares (masculins) presents.
I l’altra cosa que tinc clara és que negar que els nostres nadons són ximpanzés ens fa molt mal. Si ens expliquen que els nostres nadons seran mini humans que poden aprendre des del dia 1, arriba el dia que tenim un fill i el ximpanzé que el domina ens dóna una bufetada que ens quedem sense alè. Veiem com es comporta i ens pensem que el nostre fill està tarat o, pitjor, que l’hem tarat nosaltres. Ens fa vulnerables als comentaris que inevitablement sentirem, de l’estil de “ui! Aquest nen està malcriat, tota l’estona vol anar en braços, no sap estar sol, vol pit tot el dia, plora quan l’agafo -jo, un desconegut-, només vol estar-se amb la mare” i ens fa creure que l’hem fet un nen dependent de per vida. Ens impedeix planificar-nos i ens facilita que canalitzem malament la frustració, culpant inconscientment el nostre fill de tot allò que no podem fer, generant ràbia cap al nadó cada vegada que plora quan el deixem al llit, aquells dies que ens demana 24h de contacte i que ens impedeix fer res més. En el meu cas, he viscut el segon postpart amb molta més serenitat, amb la consciència que en uns mesos podré fer-ho tot, però no ara. I no passa res. I no serveix de res enfadar-te. De res positiu, perquè sí que serveix per estar tensa i irritable amb un nadó.
Xerrant amb altres mares, m’he adonat que aquesta acceptació serena del pes de la “simietat” dels seus nadons que les fa viure millor i amb menys frustració el segon postpart és molt comú. Potser ens podríem haver estalviat aquesta mateixa frustració i ràbia ja durant el primer postpart a través d’una informació prèvia adequada. Una mare -actualment, de 60 anys- em va explicar que va viure amb moltíssima angoixa l’aplicació del mètode Estivill, ja que es moria per agafar el seu fill que bramava desconsolat fins a l’extenuació, i que va acabar optant per enviar el mètode a la merda i agafar-lo. Això sí, amb un immens sentiment de culpa per estar “malcriant” el seu fill. I com ella, tantes -i tants- altres.
I negar aquesta realitat també fa que no es posin mesures socials per facilitar la vida durant aquest període; fa que els pares (masculins) no sentin la necessitat d’aprofitar la baixa i que, per molt que els estiguem allargant les setmanes, segueixin tornant abans a la feina perquè “no cal ser dos aturats, a casa”. Fa que recaigui en les dones la culpabilitat (com sempre) de no haver fet un humà independent més aviat.
Negar que som humanes que parim ximpanzés ens impedeix d’avançar.
diumenge, 11 de novembre del 2018
dimarts, 27 de febrer del 2018
Hi havia una vegada un part.
Aquest és el relat del dia en què l'Arlet em va fer mare. No es pot dir que fos una cosa imprevista; deixant de banda l'obvietat que portàvem 10 llunes esperant-la, el monito va néixer exactament el dia previst del part i, a més, una setmana abans ja havia fet un primer truc a la porta (vegeu Construcció d'una mare, primer avís). Tot i així, l'Arlet ha tingut la desgràcia (o la sort, segons com) d'anar a petar a les mans d'una parella amb un concepte molt particular de la planificació, de manera que el dia que em vaig llevar tan cansada que vaig voler quedar-me al llit, aixecant-me a quarts de 12 amb una necessitat imperiosa d'anar al WC i descarregant-hi una inesperada cascada (aka trencant aigües), tenia l'Albert porta a porta posant rajoles a terra i havent de deixar la cuina en estat de pre-civilització (que va acabar conduïnt a unes primeres setmanes de nadó-a-casa cuinant amb el camping-gas i amb el rebost sota la forma de caixes de cartró). Sigui com sigui, en aquell moment això va tenir un pes molt relatiu i tan sols em vaig poder deixar envair per una mena d'il·lusió neguitosa que, en retrospectiva, em recorda molt a la del dia de Reis quan ets petit, aquell "finalment ha arribat el dia en què passen coses bones i encara no sé quines ni de quina manera, però bones segur". Era curiós perquè no s'assemblava gens a la sensació de la setmana anterior i, per tant, suposo que li he d'agraïr a l'episodi habemus haemorragiam precisament la total absència d'angoixa en un dia com aquest (això SÍ que s'assembla al dia previst). Bé, essent sincers, no del tot, perquè als no versats us he de dir que les llevadores, durant el curs de preparació al part t'expliquen que el sac amniòtic serveix d'amortidor de les contraccions i que, a partir del moment en què es trenca, les contraccions són molt més doloroses (no, els parts no tenen per què començar com a les pel·lis, amb un espectacular trencament d'aigües. De fet, la majoria no ho fan). Així doncs, començar trencant aigües no és res que somniï amb ànsia cap partera, i molt menys la que preveu tenir un part sense anestèsia.
L'Albert i jo vam repassar "la lliçó" i vam recordar que si trenques aigües, tens fins 12h per posar-te de part així que no cal tenir cap pressa per anar a l'hospital, et pots esperar hores per fer-ho, però en canvi, si les aigües tenen sang, has d'anar a urgències immediatament. I hi havia sang. Poqueta, probablement conseqüència de la setmana anterior, però suficient per haver de fer via. Així que res, altre cop agafa la bossa i marxem. Aquesta vegada, per això, vam decidir canviar el taxi per la moto (sí, vaig anar amb moto a parir. La pediatra de l'Arlet, de tall eminentment clàssic, m'ha convidat de forma verbal i més intensament de forma no verbal a obviar aquest transport en aquest futur part. Ja es veurà).
El pas per urgències no va tenir massa misteri per aquells qui heu tastat les anteriors postres xocolateres; exploració, i veredicte; "deu haver-hi alguna veneta que sagna però res important, puja a l'habitació a esperar si et poses tu sola de part. Sinó, ya tú saaaabe mi amol, inducció". A diferència de l'altra vegada, aleshores em van posar una via, per la qual vaig suplicar en va intentant evitar (ho sé, molts pensareu que les vies són, a nivell de dolor, una xorrada, però jo vaig tenir una molt mala experiència amb elles i els tinc molta aversió), però la infermera "em va jurar que me la posava tan petiteta que no la notaria" (i la veritat, així va ser). Em van treure sang per valorar si el meu problema heredat de coagulació (obsequi de ma mare, qui no va poder tenir epidural en cap dels seus tres parts) era, a dia d'avui, un problema per a l'anestèsia. Sembla que l'embaràs afavoreix la coagulació, de manera que podia ser que tingués uns paràmetres que m'hi fessin apta. Jo d'entrada no la pensava demanar però era important verificar-ho perquè, si en algun moment les coses es torçaven de sobte i calia fer una cesària, tenir vetada l'epidural implicava precisar anestèsia general, que té molts més riscos i que, reconeguem-ho, et puteja totalment la vivència del teu part. Doncs bé, sembla que estava de sort i, a dia 24/1/16, el meu factor VII era prou competent per permetre'm una epidural.
Verificat aquest punt, vam pujar a l'habitació. Dejà vu. Arribada dels 4 avis-en-obres. Dejà vu. Primeres contraccions. Wa yeah, m'he activat sola. I aleshores, tota professional i modenna, vaig treure el mòbil i vaig obrir l'app del tracking de contraccions, que et permetia activar i desactivar el registre a cada contracció, de manera que el programa en valorava la durada, l'interval entre contraccions i la progressió en la intensitat de les mateixes (segons una careta verda, groga o vermella que marcaves al final de cada estrujamenta). "És verda, sens dubte". I aleshores, vaig sol·licitar la teràpia esferodinàmica, o traduït: "la pilota de Pilates està lliure? me la podeu portar? Gràcies!". Oh! Oh là là, la pilota!! Havent viscut un part, puc dir que hauria pogut passar el dia sense pares (sí, i tant), sense menjar (pse) i, fins i tot, -xiuxiuejant:- sense Albert (admetem-ho, no es va estar tot el procés de dilatació fent-me massatges i donant-me ànims, com les parelles modèliques dels vídeos de preparació al part), però dues coses es van convertir en indispensables (apunteu, candidates a part-a-pèl); la pilota de Pilates i la dutxa d'aigua calenta (i amb això faig un spòiler perquè la dutxa encara trigarà uns minuts a fer acte de presència). Tal com me la van portar, em vaig posar superglu al cul i m'hi vaig adossar. I apa, a moure la pelvis ara en cercles, ara als laterals, endavant, endarrere... ridícul? potser sí, però alleugeridor de collons.
Mirat en perspectiva, en aquell moment de cares verdes, tot allò era un teatrillo del bueno, així com els silencis sobtats i les cares de concentració que posava cada vegada que em venia una contracció, provocant la reacció familiar "- què, una altra, oi? fa mal? -Noo.. (amb cara de valenta i soferta)". I és clar que no, lerda, tu espera que veuràs! Recordo molt que en pujar d'intensitat, ja posant cares grogues (de fet, havia passat la feina de traducció i registre a l'Albert), en un determinat moment em va venir una contracció més forteta. En acabar-se, vaig esbossar mig somriure mentre inclinava el cap com dient "déu n'hi do, aquesta!". Aleshores, l'Albert em va preguntar "què, li poso vermella?" i jo "No ho sé, pot ser". Des de l'altre costat, ma mare, amb cara de pòquer, va disparar escuetament: "no". Ooojjj! Quin atac a l'orgull!! Quina ràbia em va fer aleshores, tota hormonada que estava!... però la molt marrana tenia raó; allò distava força del que va ser la intensitat màxima, mecagontot! De totes maneres, penso que em mereixo un autoperdó, que aquí ningú no neix ensenyat i ja diuen ca cadascú viu al duló da part difarén. No podia saber que allò eren pessigolles.
A tot això, anaven passant quarts i hores. Em van portar el dinar, que nostavamal segons el consens de tots els allí presents i a les 16h em va venir a buscar el camiller "aviam com vas". Exploració i veredicte: "estàs de 3cm". Bé, d'entrada era una lleugera decepció perquè pensava que en 4 hores hauria fet més feina però, per sort, l'altra cara de la moneda era que els 3cm m'obrien les portes de la sala VIP. Heu vist els vídeos promocionals de Marina d'Or, dels creuers o de Caldea? Doncs a mi me n'havien passat uns d'una sala de parts de luxe, lilosa, amb llums que canviaven de color (cromateràpia), música ambiental (musicoteràpia) i una banyera especial (hidroteràpia) on podies dilatar i parir, a més de diversos accessoris (lianes, pilotes, tamborets especials...) destinades a alleugerir les dones en un part natural o abans de rebre l'epidural. Gairebé havien aconseguit que em vingués de gust donar a llum. Doncs bé, resulta que els meus nivells de factor VII competien la meva cascada de la coagulació per a aguantar una anestèsia peridural però no per suportar una dilatació en aigua calenta! Toca't els nassos! No hi havia res a discutir; en aquell moment encara era un animal prou racional, malgrat tot, per entendre que, quan una mesura terapèutica s'implanta, els criteris d'accés han de ser restrictius i anar-los ampliant amb precaució posteriorment, i és cert que l'aigua calenta dificulta el maneig d'una hemorràgia, en cas que es doni. Així doncs, primera estocada en òrgans vitals a la meva moral.
Però seguim i seguirem! Vaig tornar a la pilota, a contemplar com la freqüència i la intensitat de les contraccions anaven pujant. Recordo que em van portar el berenar i, tot i que no m'entrava gran cosa, em va servir per trencar la monotonia dolorosa de tot plegat. Heu d'entendre que una contracció en si és dolorosa, molt dolorosa, com un còlic de regla amb la intensitat multiplicada per moltíssim, però al cap i a la fi, dura un minut. Una contracció és suportable. El problema és que no en són una ni dues; per poder donar a llum, una dona ha de dilatar a 10 cm i el temps mitjà per fer-ho són 10 hores, 10 hores d'anar patint 1 contracció d'un minut de durada, 2 minuts de calma, 1 minut de dolor intensíssim, 2 minuts de relax... amb el temps, l'acumulació de les contraccions i el saber que te'n queden innombrables durant un temps incert es fa insuportable. En aquell moment portava 4h i estava molt cansada. Vaig decidir provar d'estirar-me al llit, ja que una amiga m'havia explicat que en les fases inicials del part havia aconseguit dormir i li havia anat molt bé. A les fases inicials. Em va quedar clar per què. A la primera contracció estirada, vaig fer un bot de dolor i em vaig posar dreta, però així tampoc no millorava, de manera que em vaig plantificar de nou damunt la pilota, com un mico de circ que rebés una amonestació física (un galletu) cada vegada que provés d'aturar l'activitat per a la qual havia estat instruït. Resignació. Provava de fer el que t'expliquen als cursos, concentrar-se durant cada còlic en la respiració, en deixar la ment tranquil·la, en el moment present i no en, tal com deia, pensar en el que portes a sobre i en el que et queda. Aquella tècnica havia funcionat les primeres hores però ara ja tenia una utilitat molt relativa. A les 18'30h vaig demanar nova exploració; necessitava que algú em donés ànims en forma de nova xifra de diàmetre.
Em van venir a buscar a les 19h i jo, pel camí, anava calculant: han passat 3 hores, i en 3h toquen 3cm; havia d'estar d'uns 6cm... Doncs bé, vam arribar, em van explorar i m'ho van dir: "Estàs de 4cm". QUATRE. UN PUTO CM en 3h de dolor. Mil cors de dibuixos animats esquinçant-se alhora. Com podia ser?!?! "Ara et farem un registre cardiotocogràfic - oséase, mirar quantes contraccions tens, de quina intensitat són i com les viu el fetus a nivell de freqüència cardíaca, per saber si ho aguanta bé-; estira't". Estira't??!! Li vaig dir a la infermera que no podia, que havia provat d'estirar-me a l'habitació i el dolor empitorava moltíssim. I, a part, em constava que es podia fer asseguda. Em va dir que no, que no es podia i que m'estirés. Quina tortura!! Em retorçava i em tensava de dolor a cada contracció mentre la infermera em deia que provés d'estar quieta (!!!). Tot era correcte. Una llevadora, en veure'm la desesperança a la cara, em va oferir: "Si vols, el que sí que et pots fer és una dutxa d'aigua calenta". Després de vetar-me la banyera, allò d'entrada em va semblar un insult a l'ànim però, després d'haver-ho provat i, tal com he avançat abans, la dutxa va acabar sent una gran recomanació. El cas és que després del dolor acumulat, el centímetredemerda en 3h i la tortura del registre, em van fer tornar a pujar a l'habitació amb l'esperit de la capitulació saludant-me des d'un raconet.
Tan bon punt vam ser a dalt, la intensitat, ara sí, ja era d'icona vermella i vaig pensar que no perdria res amb la dutxa. Aprofitant l'estona entre contracció i contracció (ja que sinó, m'havia d'asseure ràpid en algun lloc), em vaig desvestir i vaig arribar a la dutxa, on m'esperava un tamboret petit i cutre i un telèfon de dutxa vell i encara més cutre. Ves, mobiliari d'hospital antic. Així doncs, vaig seure-hi i ruixa que ruixaràs. L'aigua calenta, ja de per si, era un plaer en un dia fred de finals de gener però el que no m'esperava és que, realment, durant les contraccions, els regalims calents per sobre alleujaven un munt el dolor. Llàstima que el telèfon no es caracteritzés per la seva potència i que, quan et ruixaves el pit, l'aigua no arribava a l'esquena i aquesta es posava tensa, si et decidies a mullar-te l'esquena, el dolor predominava a l'abdomen i si em tirava aigua pel cap, l'acció era relaxant però totalment inòcua perquè els regalims es perdien entre els cabells i no feien feina enlloc més. Total, que mirat pel costat positiu em vaig passar una bona estona entretinguda jugant a fer d'aspersor: ara un braç, ara la panxa, ara el cap, ara el pit... i mentrestant, passaven minuts i contraccions, mentre fora m'esperaven les dues úniques persones que em van acompanyar durant totes les hores de la dilatació, el "papamonito" i l'"AviNés" (avi Ernest), que diu l'Arlet. De tant en tant, els sentia, l'un o l'altre "Laura, que estàs bé??" i jo ploriquejava "síiii, ja suuurto..:" i ells perdonaven "No, fes fes". D'aquesta manera va passar més d'una hora, pel que m'han dit, fins que es va sentir la veu d'una infermera "Bona tarda, porto el sop...què és tota aquesta aigua?!?!". Mon pare: "és que la Laura està a la dutxa, i surt l'aigua per sota la porta. Si porteu un motxo..." I jo, des de l'altre costat de la porta no deia res, barreja de vergonya i de mimportatotunrave, esperant que m'obviessin. La infermera va marxar a buscar el motxo i mon pare va insistir "Laura, t'han portat el sopar" -"síii, ara surto..!" -"Laura, estàs innundant l'habitació..." i vaig entendre que ja era definitiu. Amb lentitud de camaleó, vaig tancar l'aixeta, em vaig anar vestint amb resignació, amb les mateixes aturades necessàries que a l'entrada per seure immòbil quan la cosa apretava. Quan vaig sortir, mon pare fregava el terra i he de reconèixer que un bon tros de l'habitació lluïa amb el reflexe del terra moll. Però com he dit, tant se me'n fotia tot. No podia més. Vaig tornar a la pilota i, des d'allí, vaig provar de menjar alguna cosa. No m'entrava res.
A partir d'aquí, tot queda més borrós. Diuen que, a causa del dolor, en un moment del procés, entres com en un estat de trànsit (/zombie) i et vas deixant portar. Cap a les 22h, em van tornar a cridar per a una nova exploració i, tot i que amb tanta estona, ja havia d'estar molt avançada, jo tenia la sensació que "no era una crack del parir" i que no podia esperar que tot anés rodat. Pel que em van dir, m'havia plantat als 7-8cm, però jo ja no sabia si havia d'estar contenta perquè faltava menys o havia de pensar en el temps que necessitaria per a fer els últims 2-3cm. I aleshores, altra vegada: "estira't que t'hem de fer un registre". Vaig tornar a insistir, a suplicar, que em deixessin seure. I no només no m'ho van permetre sinó que el registre es va fer etern; la infermera va desaparèixer i ens vam quedar l'Albert i jo; jo retorçant-me i ell impotent de veure-ho i no poder fer-hi res. Els següents van ser els pitjors 20 minuts de tot el procés de part. Sense cap mena de dubte. I no podia alleugerir-ho perquè per fer-ho havia de desobeir la infermera. I aquí, em veig obligada, des de la indignació, a fer una Nota per a futures mares (i futurs pares o acompanyants que els puguin donar suport): Durant aquest segon embaràs, li vaig preguntar a la llevadora que feia els cursos, que està prejubilada i que en sap un niu -em consta el seu nivell d'expertesa per moltes veus de professionals-, si ja hi havia més dispositius de registre cardiotocogràfic sense cables, perquè per a mi el pitjor moment havien estat els 20 minuts que em van tenir estirada per poder-lo fer. Sabeu què em va contestar? "No hi ha cap motiu pel qual hagis d'estar estirada, amb qualsevol dispositiu pots estar asseguda o dreta, els dispositius sense cables et permeten caminar per tota l'habitació amb llibertat, res més - No...però si la infermera em va dir que no podia seure..! - A una infermera li és més còmode fer-te'l estirada que asseguda, sovint et diuen que t'estiris però tu has de bregar i insistir perquè et deixin seure, perquè mèdicament, això no suposa cap problema". De pasta de moniato em vaig quedar, de pasta de moniato! I això, sense afegir que em va dir que un registre no dura 20 minuts, sinó 5 minuts, com a molt!). Mentre hi penso, m'encenc de ràbia perquè el pitjor dolor i els pitjors minuts que vaig viure el dia 24 de gener del 2016 van ser producte de la deixadesa o indiferència d'una mala professional, i a més, em va conduir a un estat de derrota moral absoluta; quan la infermera va tornar, em va preguntar gairebé d'immediat "que vols que avisi l'anestesista?" "... (segons de dura discussió mental) d'acord".
L'anestesista era un noi jove i, segons el meu parer i el de l'Albert, un prepotent que semblava més un comercial enfadat perquè no li volies comprar el producte i li estaves fent perdre el seu valuosíssim temps, que no pas un metge al servei del pacient. "Hola, vols que s'acabi el dolor? Tinc una epidural per a tu". D'entrada, li vaig dir que no i que l'havia avisat per demanar informació sobre les dues alternatives que em constava que hi havia. "No hi ha alternatives. L'epidural et traurà el dolor. La resta només modifiquen una mica la teva manera d'afrontar-ho". Vaig provar d'insistir però era molt taxatiu. De fons, veia els senyals de l'esperit de la capitulació que em cridava. Jo ja no deia ni que sí, ni que no, em limitava a fer ulls d'"ell mai no ho faria" i finalment, em va proposar un pacte, "pensa-t'ho i torno en uns minuts". I va marxar.
Sabeu que a les pel·lícules hi ha un punt en què el prota necessita una empenta decisòria del parteneur? Jo recordo que, a literatura castellana, la Mangado (per si ho llegeix algú que hagi passat per les seves mans) ens va explicar que a totes les històries de narrativa fantàstica, infantil i juvenil, hi ha 4 elements comuns i fonamentals: l'heroi, l'antiheroi, el premi final (que pot ser material, espiritual, humà -p.ex. la princesa-) i el col·laborador (l'amic inseparable, el mag, la fada...). Doncs bé, el meu mag particular va fer la seva actuació estelar en aquell moment. Sense haver dit jo en veu alta que estava fregant el "sí, vull", l'Albert va començar amb una pregunta que no preguntava: "Podem parlar un moment? Un dia em vas dir que la llevadora del curs t'havia explicat que hi ha un determinat moment en què el dolor es fa tan insuportable que fins i tot moltes de les més defensores del part natural claudiqueu i renuncieu a allò pel qual porteu hores batallant contra el dolor, amb el conseqüent penediment posterior. Em vas dir que, si arribava aquest punt, t'ajudés a mantenir la posició anti-anestèsia. Doncs bé, crec que ara és el moment. Només et recordaré que tu tenies molt clar que volies un part natural. Què vols fer?". Inicialment, se'm van posar aquells ulls anime que fan un moviment vibratori de les pupil·les, suplicants, precedint el plor, però poc a poc, el missatge em va anar calant i vaig començar a recuperar forces, tot i que partint d'una debilitat important. OK. Quan va venir l'anestesista, li vaig demanar una de les alternatives "que no feia res". I no va fer res, de fet res de bo. Aquella merda no et treia el dolor sinó que t'emborratxava fent que relativitzessis totes les hores de dolor que portaves i les que et quedaven. En contrapartida, difuminava els records i et deixava en pitjors condicions de consciència, igual que l'embriaguesa. I a això, se li suma un inconvenient molt important del qual no me n'havien informat prèviament i que segurament me l'hauria fet descartar. Un cop punxada, em van informar que no em podia tornar a posar de peu ni caminar perquè allò em podia fer hipotensar i caure a terra. Fantàstic. No em treu el dolor i no puc tornar a la pilota. Però bé, no tot era tan tràgic, podia estar asseguda al llit, no em calia estar estirada (el dolor quedava en intensitat intermèdia entre la pilota, que t'obre la pelvis, i el decúbit -estirar-se- que la tanca). Així doncs, adéu pilota, adéu habitació.
El que queda només ho puc explicar de forma molt resumida, probablement per una suma entre el "trànsit de part" habitual i l'efecte del medicament, i és una llàstima, tot i que sí que recordo bé els moments més claus i intensos. En dues hores, em vaig plantar a la dilatació completa (10 cm) i van començar les ganes d'empènyer. Per algun motiu que no he pogut dilucidar, no m'ho van deixar fer. Em van dir que l'Arlet estava cansada de tantes hores de part, que estava amb patiment fetal i que necessitava una estona per descansar, de manera que em demanaven que m'aguantés les ganes d'empènyer, de moment, fins que no em tornessin a valorar. Em sap greu perquè no paro de parlar de persones incompetents, però consultat amb diversos professionals de l'obstetrícia, tothom s'ha mostrat molt escèptic amb el que em van dir. "Si hi ha patiment fetal, el que s'ha de fer és acabar el part com abans millor, no pas allargar-lo, no té cap sentit" i diverses persones m'han suggerit que una matinada de diumenge a dilluns, amb la història que explico, probablement es tractava més d'una "absència de professional" (que estigués dormint o que només quedés gent inexperta) que no pas altra cosa. I em sap greu malpensar, però ningú no m'ha donat cap altra explicació factible que expliqui com van anar les coses ja que, al final, em van fer esperar 3 hores (!!, un expulsiu en dura de mitja a una) aguantant la necessitat de treure l'Arlet. I dic que em sap greu perquè ara afronto l'expectativa del part que ha de venir amb molt escepticisme (de fet, he obviat altres errors d'aquell dia); probablement discutiré cadascuna de les decisions mèdiques que no em semblin adients, i segurament m'equivocaré en algunes coses i seré una pacient-imbècil-prepotent, però veig que no em deixen altre remei... De fet, m'he plantejat un canvi d'hospital per aquestes coses, però m'han recomanat, crec que amb seny, que no ho faci perquè, a la loteria dels bons i mals professionals, s'hi juga a tot arreu.
Canviant el to d'indignació per un de necessari humor, he de dir que ara ve el moment més divertit del dia. Si bé havia afrontat el dolor de les contraccions en silenci i amb concentració, aguantar l'expulsiu és tot un altre món. Un cop arribes a dilatar del tot, les contraccions ja no tenen utilitat i s'aturen, i amb elles, el dolor. Aleshores apareix una necessitat imperiosa d'empènyer. És com si estiguessis en un acte solemne i t'agafessin unes cagarrines molt intenses. Tu apretes cap a dins, amb autocontenció, però tot té un límit..! No és una sensació dolorosa, és un "m'estic aguantant per evitar una sensació de plaer que no puc contenir". De fet, hi ha un símil d'aquella sensació molt més ajustat a la sensació real que no pas el d'aguantar el plaer d'evacuar unes cagarrines, però el text és per tots els públics i ho deixaré en la imaginació de cadascú. En aquell moment, no podia evitar els crits "No puuuuuuuuuuc..! No puuuuuc...!" i reia, perquè no era dolor, era un catxondeo. L'Albert, que es pensava que tenia molt dolor però que estava borratxa de Remifentanil (l'alternativa a l'epidural que m'havien posat), m'anava dient "què, et fa molt mal, oi??" i jo, desinhibida com estava, li descrivia la sensació que tenia tal com us he dit que us la imagineu, i crec que en un to força alt. De fet, l'expressió de l'Albert va deixar de ser de preocupació per ser de vergonya aliena, i el recordo mirant-se el whatsapp tota l'estona, passant de la seva "dona borratxa cridanera". Al final, se'n va anar a demanar ajuda a les infermeres (crec que seguia pensant que em feia mal) i aquestes li van contestar que no fes cas de les indicacions mèdiques i que empenyés (cosa que reforça l'explicació de la mala praxi), però aquí, una ha rebut formació disciplinada de col·legi de capellans, i si el metge diu que s'aguanti, ella s'aguanta. I així les 3 hores.
Finalment, va arribar una ginecòloga, s'ho va mirar tot i, molt seriosa, va dir "molt bé, Laura, l'Arlet segueix amb patiment, així que procuraràs treure-la com més aviat millor. Quan tinguis ganes d'apretar, apreta tant com puguis i no paris". Em va demanar que m'estirés una mica i li vaig fer cas però contínuament necessitava incorporar-me. Ella insistia que li anava millor si m'estirava (altre cop, el debat sobre si preval la necessitat de qui empeny sumada a l'evidència que es pareix millor asseguda vs les preferències del metge, que et vol estirada perquè així ell ho veu millor i es manega millor. Jo tinc claríssim què cal prioritzar, però ho tinc clar ara; en aquell moment li vaig fer cas, o semi, perquè amb la desinhibició no podia evitar quedar-me a mig camí entre el decúbit i la sedestació). La gine es va posar a lloc, l'Albert es va posar a lloc, i van arribar de nou les ganes d'empènyer. I amb elles, vaig fer tota la força que vaig poder. "Para, para, que et trencaràs!". Em va informar que quan es pareix molt ràpid, és fàcil estripar-se de forma incontrolada, així que és preferible fer episiotomia -un tall controlat per la zona que saps que té menys risc de seqüeles-. "D'acoooord". Aquí, el lector submergit en la narrativa farà "aaaaaix, quin mal!". Doncs estigueu tranquils, allò tiba tant i portes tant de dolor i tanta endorfina a sobre que ni te n'adones. I sant tornem-hi, quan en tinguis ganes, empeny tant com puguis. I a les 3 hores i dos minuts de la matinada del dia 25 les ganes van venir novament. I vaig empènyer tant com vaig poder.
Més tard, li he preguntat a l'Albert si li va fer gràcia la típica escena de "ara es veu el cap, ara surt una espatlla, ara giro el nadó, ara l'altra, ara surt tot" que he vist en els parts que, com a estudiant, he pogut veure. El seu to no deixava lloc al dubte "què dius?! Però si l'Arlet va sortir com un projectil, tota de cop!!".
Vaja, que vaig empènyer molt. I tal com va sortir, me la van posar a sobre. Era l'Arlet, la nena que imaginava des de feia mesos, però també era un nadó lilós, inflat i desconegut per a mi. Sé que és habitual plorar i emocionar-se, però jo buscava i buscava per dins i, de plor, no n'hi havia pas. Ara sí, la felicitat era immensa. Recordo de dir-li diverses vegades "Hoooola bitxete, hooola monito. Miiiira-la, aquí està" i coses per l'estil". L'Albert li va tallar el cordó (sóc una pesada i vaig insistir davant del seu no, gràcies inicial, però també he de dir que hi va accedir molt ràpid) i se la van endur a dos metres de mi -amb certa reticència meva- per pesar-la i vestir-la, mentre a mi m'arreglaven els baixos, que, sense entrar en detalls, pel que em van dir estaven molt marcats, en aquells moments, per la congestió que suposava tenir-hi un cap de nadó durant 3 hores dificultant la circulació.
Quan me la van tornar, em sabia molt bé la lliçó i me la vaig posar ràpid al pit ja que diuen que és el millor moment perquè s'hi enganxi. Sinó, després es posa a hivernar i busca-la! Crec que va ser aleshores. Aquell va ser el moment en què saps que ja mai més no seràs la teva pròpia prioritat i que, irremeiablement però no a desgana, decideixes que t'estimaràs aquell bitxo passi el que passi, encara que en un futur sigui un adolescent i vegis que no és 100% -ni 50%- com l'havies projectat i que finalment és algú que no et necessita però que tu segueixes necessitant. Un moment molt animal, molt mamífer. Jo, que sóc eminentment racional i científica, no puc evitar meravellar-me de veure com ens guanyen, i ens deixem guanyar, pels instints. Això és l'instint: una decisió que no decideixes.
El que ve després és molt estrany i impersonal. Fas el que milions de dones han fet abans que tu: tens un desconegut adormit sobre el pit, surts en camilla de la sala de parts, els ara-sí-avis-complets us donen la benvinguda, tu passes de tot mentre és la parella qui xerra més explicant els ets i uts dels instants decisius, et pugen a dalt, la gent s'acomiada i aleshores us quedeu sols. Tu, el pare, i el vostre producte. Primer moment íntim de tot el dia. La sensació és semblant a la de la primera relació. Una barreja d'il·lusió i vergonya us uneix. I un sentiment d'orgull, d'adultesa, de nova etapa. Quan ja portàvem una estona d'automeravellar-nos, ens vam adonar que estàvem rendits. I sabíem que s'havien acabat les nits de dormir d'una tirada. Aviat l'Arlet es despertaria plorant. Eren les 4 de la matinada i havíem d'aprofitar per dormir. L'Albert es va estirar al seu sofà-llit i jo em vaig posar a la camilla, baranes amunt, amb l'Arlet al costat. Vam tancar el llum. Silenci. El petit monito dormia però el meu cap no parava. Impossible, amb tantes emocions. Al cap de pocs minuts, mussitava el pare novell: "que dorms?". "Que va...". Vam encendre els llums, em vaig aixecar amb l'Arlet a sobre i vaig veure que el sofà-llit era prou ample per cabre-hi tots dos. L'Albert es va fer a un costat i jo m'hi vaig estirar amb l'Arlet sobre el pit. Vam posar alguna cosa a l'ipad: el 3/24, un documental, una sèrie, vés a saber. Ens vam agafar la mà i ens vam sentir immensos.
A les 10 del matí, ens despertava una infermera amb l'esmorzar, sense fer cap comentari en trobar-nos els tres dormint al sofà-llit. Potser pensava "que imprudents" o potser "quina família més maca". La segona, segur.
Tan bon punt vam ser a dalt, la intensitat, ara sí, ja era d'icona vermella i vaig pensar que no perdria res amb la dutxa. Aprofitant l'estona entre contracció i contracció (ja que sinó, m'havia d'asseure ràpid en algun lloc), em vaig desvestir i vaig arribar a la dutxa, on m'esperava un tamboret petit i cutre i un telèfon de dutxa vell i encara més cutre. Ves, mobiliari d'hospital antic. Així doncs, vaig seure-hi i ruixa que ruixaràs. L'aigua calenta, ja de per si, era un plaer en un dia fred de finals de gener però el que no m'esperava és que, realment, durant les contraccions, els regalims calents per sobre alleujaven un munt el dolor. Llàstima que el telèfon no es caracteritzés per la seva potència i que, quan et ruixaves el pit, l'aigua no arribava a l'esquena i aquesta es posava tensa, si et decidies a mullar-te l'esquena, el dolor predominava a l'abdomen i si em tirava aigua pel cap, l'acció era relaxant però totalment inòcua perquè els regalims es perdien entre els cabells i no feien feina enlloc més. Total, que mirat pel costat positiu em vaig passar una bona estona entretinguda jugant a fer d'aspersor: ara un braç, ara la panxa, ara el cap, ara el pit... i mentrestant, passaven minuts i contraccions, mentre fora m'esperaven les dues úniques persones que em van acompanyar durant totes les hores de la dilatació, el "papamonito" i l'"AviNés" (avi Ernest), que diu l'Arlet. De tant en tant, els sentia, l'un o l'altre "Laura, que estàs bé??" i jo ploriquejava "síiii, ja suuurto..:" i ells perdonaven "No, fes fes". D'aquesta manera va passar més d'una hora, pel que m'han dit, fins que es va sentir la veu d'una infermera "Bona tarda, porto el sop...què és tota aquesta aigua?!?!". Mon pare: "és que la Laura està a la dutxa, i surt l'aigua per sota la porta. Si porteu un motxo..." I jo, des de l'altre costat de la porta no deia res, barreja de vergonya i de mimportatotunrave, esperant que m'obviessin. La infermera va marxar a buscar el motxo i mon pare va insistir "Laura, t'han portat el sopar" -"síii, ara surto..!" -"Laura, estàs innundant l'habitació..." i vaig entendre que ja era definitiu. Amb lentitud de camaleó, vaig tancar l'aixeta, em vaig anar vestint amb resignació, amb les mateixes aturades necessàries que a l'entrada per seure immòbil quan la cosa apretava. Quan vaig sortir, mon pare fregava el terra i he de reconèixer que un bon tros de l'habitació lluïa amb el reflexe del terra moll. Però com he dit, tant se me'n fotia tot. No podia més. Vaig tornar a la pilota i, des d'allí, vaig provar de menjar alguna cosa. No m'entrava res.
A partir d'aquí, tot queda més borrós. Diuen que, a causa del dolor, en un moment del procés, entres com en un estat de trànsit (/zombie) i et vas deixant portar. Cap a les 22h, em van tornar a cridar per a una nova exploració i, tot i que amb tanta estona, ja havia d'estar molt avançada, jo tenia la sensació que "no era una crack del parir" i que no podia esperar que tot anés rodat. Pel que em van dir, m'havia plantat als 7-8cm, però jo ja no sabia si havia d'estar contenta perquè faltava menys o havia de pensar en el temps que necessitaria per a fer els últims 2-3cm. I aleshores, altra vegada: "estira't que t'hem de fer un registre". Vaig tornar a insistir, a suplicar, que em deixessin seure. I no només no m'ho van permetre sinó que el registre es va fer etern; la infermera va desaparèixer i ens vam quedar l'Albert i jo; jo retorçant-me i ell impotent de veure-ho i no poder fer-hi res. Els següents van ser els pitjors 20 minuts de tot el procés de part. Sense cap mena de dubte. I no podia alleugerir-ho perquè per fer-ho havia de desobeir la infermera. I aquí, em veig obligada, des de la indignació, a fer una Nota per a futures mares (i futurs pares o acompanyants que els puguin donar suport): Durant aquest segon embaràs, li vaig preguntar a la llevadora que feia els cursos, que està prejubilada i que en sap un niu -em consta el seu nivell d'expertesa per moltes veus de professionals-, si ja hi havia més dispositius de registre cardiotocogràfic sense cables, perquè per a mi el pitjor moment havien estat els 20 minuts que em van tenir estirada per poder-lo fer. Sabeu què em va contestar? "No hi ha cap motiu pel qual hagis d'estar estirada, amb qualsevol dispositiu pots estar asseguda o dreta, els dispositius sense cables et permeten caminar per tota l'habitació amb llibertat, res més - No...però si la infermera em va dir que no podia seure..! - A una infermera li és més còmode fer-te'l estirada que asseguda, sovint et diuen que t'estiris però tu has de bregar i insistir perquè et deixin seure, perquè mèdicament, això no suposa cap problema". De pasta de moniato em vaig quedar, de pasta de moniato! I això, sense afegir que em va dir que un registre no dura 20 minuts, sinó 5 minuts, com a molt!). Mentre hi penso, m'encenc de ràbia perquè el pitjor dolor i els pitjors minuts que vaig viure el dia 24 de gener del 2016 van ser producte de la deixadesa o indiferència d'una mala professional, i a més, em va conduir a un estat de derrota moral absoluta; quan la infermera va tornar, em va preguntar gairebé d'immediat "que vols que avisi l'anestesista?" "... (segons de dura discussió mental) d'acord".
L'anestesista era un noi jove i, segons el meu parer i el de l'Albert, un prepotent que semblava més un comercial enfadat perquè no li volies comprar el producte i li estaves fent perdre el seu valuosíssim temps, que no pas un metge al servei del pacient. "Hola, vols que s'acabi el dolor? Tinc una epidural per a tu". D'entrada, li vaig dir que no i que l'havia avisat per demanar informació sobre les dues alternatives que em constava que hi havia. "No hi ha alternatives. L'epidural et traurà el dolor. La resta només modifiquen una mica la teva manera d'afrontar-ho". Vaig provar d'insistir però era molt taxatiu. De fons, veia els senyals de l'esperit de la capitulació que em cridava. Jo ja no deia ni que sí, ni que no, em limitava a fer ulls d'"ell mai no ho faria" i finalment, em va proposar un pacte, "pensa-t'ho i torno en uns minuts". I va marxar.
Sabeu que a les pel·lícules hi ha un punt en què el prota necessita una empenta decisòria del parteneur? Jo recordo que, a literatura castellana, la Mangado (per si ho llegeix algú que hagi passat per les seves mans) ens va explicar que a totes les històries de narrativa fantàstica, infantil i juvenil, hi ha 4 elements comuns i fonamentals: l'heroi, l'antiheroi, el premi final (que pot ser material, espiritual, humà -p.ex. la princesa-) i el col·laborador (l'amic inseparable, el mag, la fada...). Doncs bé, el meu mag particular va fer la seva actuació estelar en aquell moment. Sense haver dit jo en veu alta que estava fregant el "sí, vull", l'Albert va començar amb una pregunta que no preguntava: "Podem parlar un moment? Un dia em vas dir que la llevadora del curs t'havia explicat que hi ha un determinat moment en què el dolor es fa tan insuportable que fins i tot moltes de les més defensores del part natural claudiqueu i renuncieu a allò pel qual porteu hores batallant contra el dolor, amb el conseqüent penediment posterior. Em vas dir que, si arribava aquest punt, t'ajudés a mantenir la posició anti-anestèsia. Doncs bé, crec que ara és el moment. Només et recordaré que tu tenies molt clar que volies un part natural. Què vols fer?". Inicialment, se'm van posar aquells ulls anime que fan un moviment vibratori de les pupil·les, suplicants, precedint el plor, però poc a poc, el missatge em va anar calant i vaig començar a recuperar forces, tot i que partint d'una debilitat important. OK. Quan va venir l'anestesista, li vaig demanar una de les alternatives "que no feia res". I no va fer res, de fet res de bo. Aquella merda no et treia el dolor sinó que t'emborratxava fent que relativitzessis totes les hores de dolor que portaves i les que et quedaven. En contrapartida, difuminava els records i et deixava en pitjors condicions de consciència, igual que l'embriaguesa. I a això, se li suma un inconvenient molt important del qual no me n'havien informat prèviament i que segurament me l'hauria fet descartar. Un cop punxada, em van informar que no em podia tornar a posar de peu ni caminar perquè allò em podia fer hipotensar i caure a terra. Fantàstic. No em treu el dolor i no puc tornar a la pilota. Però bé, no tot era tan tràgic, podia estar asseguda al llit, no em calia estar estirada (el dolor quedava en intensitat intermèdia entre la pilota, que t'obre la pelvis, i el decúbit -estirar-se- que la tanca). Així doncs, adéu pilota, adéu habitació.
El que queda només ho puc explicar de forma molt resumida, probablement per una suma entre el "trànsit de part" habitual i l'efecte del medicament, i és una llàstima, tot i que sí que recordo bé els moments més claus i intensos. En dues hores, em vaig plantar a la dilatació completa (10 cm) i van començar les ganes d'empènyer. Per algun motiu que no he pogut dilucidar, no m'ho van deixar fer. Em van dir que l'Arlet estava cansada de tantes hores de part, que estava amb patiment fetal i que necessitava una estona per descansar, de manera que em demanaven que m'aguantés les ganes d'empènyer, de moment, fins que no em tornessin a valorar. Em sap greu perquè no paro de parlar de persones incompetents, però consultat amb diversos professionals de l'obstetrícia, tothom s'ha mostrat molt escèptic amb el que em van dir. "Si hi ha patiment fetal, el que s'ha de fer és acabar el part com abans millor, no pas allargar-lo, no té cap sentit" i diverses persones m'han suggerit que una matinada de diumenge a dilluns, amb la història que explico, probablement es tractava més d'una "absència de professional" (que estigués dormint o que només quedés gent inexperta) que no pas altra cosa. I em sap greu malpensar, però ningú no m'ha donat cap altra explicació factible que expliqui com van anar les coses ja que, al final, em van fer esperar 3 hores (!!, un expulsiu en dura de mitja a una) aguantant la necessitat de treure l'Arlet. I dic que em sap greu perquè ara afronto l'expectativa del part que ha de venir amb molt escepticisme (de fet, he obviat altres errors d'aquell dia); probablement discutiré cadascuna de les decisions mèdiques que no em semblin adients, i segurament m'equivocaré en algunes coses i seré una pacient-imbècil-prepotent, però veig que no em deixen altre remei... De fet, m'he plantejat un canvi d'hospital per aquestes coses, però m'han recomanat, crec que amb seny, que no ho faci perquè, a la loteria dels bons i mals professionals, s'hi juga a tot arreu.
Canviant el to d'indignació per un de necessari humor, he de dir que ara ve el moment més divertit del dia. Si bé havia afrontat el dolor de les contraccions en silenci i amb concentració, aguantar l'expulsiu és tot un altre món. Un cop arribes a dilatar del tot, les contraccions ja no tenen utilitat i s'aturen, i amb elles, el dolor. Aleshores apareix una necessitat imperiosa d'empènyer. És com si estiguessis en un acte solemne i t'agafessin unes cagarrines molt intenses. Tu apretes cap a dins, amb autocontenció, però tot té un límit..! No és una sensació dolorosa, és un "m'estic aguantant per evitar una sensació de plaer que no puc contenir". De fet, hi ha un símil d'aquella sensació molt més ajustat a la sensació real que no pas el d'aguantar el plaer d'evacuar unes cagarrines, però el text és per tots els públics i ho deixaré en la imaginació de cadascú. En aquell moment, no podia evitar els crits "No puuuuuuuuuuc..! No puuuuuc...!" i reia, perquè no era dolor, era un catxondeo. L'Albert, que es pensava que tenia molt dolor però que estava borratxa de Remifentanil (l'alternativa a l'epidural que m'havien posat), m'anava dient "què, et fa molt mal, oi??" i jo, desinhibida com estava, li descrivia la sensació que tenia tal com us he dit que us la imagineu, i crec que en un to força alt. De fet, l'expressió de l'Albert va deixar de ser de preocupació per ser de vergonya aliena, i el recordo mirant-se el whatsapp tota l'estona, passant de la seva "dona borratxa cridanera". Al final, se'n va anar a demanar ajuda a les infermeres (crec que seguia pensant que em feia mal) i aquestes li van contestar que no fes cas de les indicacions mèdiques i que empenyés (cosa que reforça l'explicació de la mala praxi), però aquí, una ha rebut formació disciplinada de col·legi de capellans, i si el metge diu que s'aguanti, ella s'aguanta. I així les 3 hores.
Finalment, va arribar una ginecòloga, s'ho va mirar tot i, molt seriosa, va dir "molt bé, Laura, l'Arlet segueix amb patiment, així que procuraràs treure-la com més aviat millor. Quan tinguis ganes d'apretar, apreta tant com puguis i no paris". Em va demanar que m'estirés una mica i li vaig fer cas però contínuament necessitava incorporar-me. Ella insistia que li anava millor si m'estirava (altre cop, el debat sobre si preval la necessitat de qui empeny sumada a l'evidència que es pareix millor asseguda vs les preferències del metge, que et vol estirada perquè així ell ho veu millor i es manega millor. Jo tinc claríssim què cal prioritzar, però ho tinc clar ara; en aquell moment li vaig fer cas, o semi, perquè amb la desinhibició no podia evitar quedar-me a mig camí entre el decúbit i la sedestació). La gine es va posar a lloc, l'Albert es va posar a lloc, i van arribar de nou les ganes d'empènyer. I amb elles, vaig fer tota la força que vaig poder. "Para, para, que et trencaràs!". Em va informar que quan es pareix molt ràpid, és fàcil estripar-se de forma incontrolada, així que és preferible fer episiotomia -un tall controlat per la zona que saps que té menys risc de seqüeles-. "D'acoooord". Aquí, el lector submergit en la narrativa farà "aaaaaix, quin mal!". Doncs estigueu tranquils, allò tiba tant i portes tant de dolor i tanta endorfina a sobre que ni te n'adones. I sant tornem-hi, quan en tinguis ganes, empeny tant com puguis. I a les 3 hores i dos minuts de la matinada del dia 25 les ganes van venir novament. I vaig empènyer tant com vaig poder.
Més tard, li he preguntat a l'Albert si li va fer gràcia la típica escena de "ara es veu el cap, ara surt una espatlla, ara giro el nadó, ara l'altra, ara surt tot" que he vist en els parts que, com a estudiant, he pogut veure. El seu to no deixava lloc al dubte "què dius?! Però si l'Arlet va sortir com un projectil, tota de cop!!".
Vaja, que vaig empènyer molt. I tal com va sortir, me la van posar a sobre. Era l'Arlet, la nena que imaginava des de feia mesos, però també era un nadó lilós, inflat i desconegut per a mi. Sé que és habitual plorar i emocionar-se, però jo buscava i buscava per dins i, de plor, no n'hi havia pas. Ara sí, la felicitat era immensa. Recordo de dir-li diverses vegades "Hoooola bitxete, hooola monito. Miiiira-la, aquí està" i coses per l'estil". L'Albert li va tallar el cordó (sóc una pesada i vaig insistir davant del seu no, gràcies inicial, però també he de dir que hi va accedir molt ràpid) i se la van endur a dos metres de mi -amb certa reticència meva- per pesar-la i vestir-la, mentre a mi m'arreglaven els baixos, que, sense entrar en detalls, pel que em van dir estaven molt marcats, en aquells moments, per la congestió que suposava tenir-hi un cap de nadó durant 3 hores dificultant la circulació.
Quan me la van tornar, em sabia molt bé la lliçó i me la vaig posar ràpid al pit ja que diuen que és el millor moment perquè s'hi enganxi. Sinó, després es posa a hivernar i busca-la! Crec que va ser aleshores. Aquell va ser el moment en què saps que ja mai més no seràs la teva pròpia prioritat i que, irremeiablement però no a desgana, decideixes que t'estimaràs aquell bitxo passi el que passi, encara que en un futur sigui un adolescent i vegis que no és 100% -ni 50%- com l'havies projectat i que finalment és algú que no et necessita però que tu segueixes necessitant. Un moment molt animal, molt mamífer. Jo, que sóc eminentment racional i científica, no puc evitar meravellar-me de veure com ens guanyen, i ens deixem guanyar, pels instints. Això és l'instint: una decisió que no decideixes.
El que ve després és molt estrany i impersonal. Fas el que milions de dones han fet abans que tu: tens un desconegut adormit sobre el pit, surts en camilla de la sala de parts, els ara-sí-avis-complets us donen la benvinguda, tu passes de tot mentre és la parella qui xerra més explicant els ets i uts dels instants decisius, et pugen a dalt, la gent s'acomiada i aleshores us quedeu sols. Tu, el pare, i el vostre producte. Primer moment íntim de tot el dia. La sensació és semblant a la de la primera relació. Una barreja d'il·lusió i vergonya us uneix. I un sentiment d'orgull, d'adultesa, de nova etapa. Quan ja portàvem una estona d'automeravellar-nos, ens vam adonar que estàvem rendits. I sabíem que s'havien acabat les nits de dormir d'una tirada. Aviat l'Arlet es despertaria plorant. Eren les 4 de la matinada i havíem d'aprofitar per dormir. L'Albert es va estirar al seu sofà-llit i jo em vaig posar a la camilla, baranes amunt, amb l'Arlet al costat. Vam tancar el llum. Silenci. El petit monito dormia però el meu cap no parava. Impossible, amb tantes emocions. Al cap de pocs minuts, mussitava el pare novell: "que dorms?". "Que va...". Vam encendre els llums, em vaig aixecar amb l'Arlet a sobre i vaig veure que el sofà-llit era prou ample per cabre-hi tots dos. L'Albert es va fer a un costat i jo m'hi vaig estirar amb l'Arlet sobre el pit. Vam posar alguna cosa a l'ipad: el 3/24, un documental, una sèrie, vés a saber. Ens vam agafar la mà i ens vam sentir immensos.
A les 10 del matí, ens despertava una infermera amb l'esmorzar, sense fer cap comentari en trobar-nos els tres dormint al sofà-llit. Potser pensava "que imprudents" o potser "quina família més maca". La segona, segur.
dijous, 15 de febrer del 2018
Construcció d'una mare, primer avís.
Bon dia, golafres!
Com deia a l'entrada anterior, feia molt, molt de temps que tenia pendent esciure com va anar el naixement de l'Arlet, perquè és un record que val la pena conservar, que s'emboira amb el temps i que properament té un risc evident de difuminació ja que s'acosta el meu segon (i últim!!) part. Es tracta més d'un recordar en veu alta que, ja que hi som, digitalitzo, que no pas un producte pensat per al gaudi del consumidor.
El cas és que m'he posat a redactar i he hagut de fer un parèntesi per explicar que, una setmana abans del part, l'Arlet va fer el seu primer avís en forma d'hemorràgia important. Per sort o desgràcia, quan cuino tinc un problema amb el racionament dels ingredients, i el parèntesi s'ha anat eixamplant, no només a nivell de quantitat de vocables sinó també a nivell d'implicacions emocionals, de manera que modificava el to general d'un text prou trascendent (el naixement de la meva filla!), cosa que no puc fer moralment. Quan ella sigui més gran i llegeixi el relat de com va néixer, no pot llegir un text sobre reivindicació personal, lluita, ràbia i incompetència. És per això que, en forma de pròleg, aquesta és la història de com volien fer néixer el monito.
Una setmana exacta abans de la data prevista del part, mentre era al WC, vaig notar com expulsava alguna cosa sense haver fet cap mena d'esforç i vaig veure que la tassa havia quedat plena de sang. Em vaig espantar molt i no vaig dubtar a posar la mà en aquella aigua tenyida i calenta aviam què en treia (perdoneu-me, però sóc així d'explícita, tant per naturalesa com per militància). Un coagulot marró vermellós, homogeni i llis, semblant a un fetge de pollastre m'ocupava la mà dreta sencera fent cassoleta i, de fet, no m'hi cabia completament. Immediatament, vaig cridar l'Albert, que posava rajoles a la cuina -tema que s'haurà d'abordar en algun moment futur-, li vaig ensenyar el coàgul i vam entendre que calia anar amb urgència a la Maternitat. Vam agafar la bossa preparada des d'un mes enrere i vam cridar un taxi, cosa a la qual només accedeixo en les ocasions especials. I aquesta ho era.
Recordo molt la sensació d'impotència tan gran que vaig sentir quan intentava transmetre-li, primer a la infermera de triatge i després a la ginecòloga que em va atendre, un missatge semblant a "hola, no sóc una histèrica -o no més que una embarassada estàndard, o probablement menys que l'embarassada estàndard- però em falta una setmana per parir i acabo d'expulsar un diplodocus hemàtic que els meus coneixements de medicina -que són superiors als de l'embarassada estàndard- no em permeten qualificar com a res tranquil·litzador perquè NO, NO, tinc claríssim que això NO és el famós tap mucós. Jo no m'espanto per les coses, així en general, i ara ho estic una mica; i deixaré d'estar-ho quan em pugui donar una explicació mèdica i racional que argumenti que això és normal". I el missatge era així d'enrevessat i victimista perquè quan vaig començar a descriure el coàgul i les seves mides, tant la infermera com la ginecòloga em van mirar amb cara d'escepticisme total, cosa que em va irritar i em va obligar a fer una cosa que odio; demanar que la meva parella corrobori el relat, com si el seu sentit de la vista o, pitjor, el seu sentit del perill haguessin de ser més acurats que els meus, sí, d'una embarassada espantada, però que té la carrera de medicina. (Sí, això és micromasclisme)
La ginecòloga em va explorar i em va demanar un Valsalva (estossegar), amb el qual em va dir que encara sagnava. Considerava que havia trencat aigües, que les aigües eren amb sang i que, per tant, si no em posava de part en 10-12h, l'induïrien. Seguidament, va marxar i em va deixar sola a Urgències. Tal com va sortir per la porta, em va caure a sobre el pes enorme de la culpabilitat. M'havia informat molt sobre el part natural, sobre la importància que ho fos i sobre lo difícil que era aconseguir-ho (tant pel propi "aguante" com per la facilitat amb què avui dia s'instrumentalitza el part). M'havia creat un relat en la imaginació molt concret sobre com havia d'anar tot i ara, sabia que per imprudència, pel fet d'estar personalment i física fent obres a la cuina de casa, traient rajoles, carregant runa, rascant el terra amb força tot estant de quatre grapes, havia lesionat l'úter i ara tot allò planificat corria molt de risc. Per inconsciència.
Em van pujar a una habitació mentre esperàvem que em posés de part. Passaven les hores i no hi havia cap canvi. Bé, quan tossia o feia pipí, seguia sagnant una mica, però era "sang, sang", no "líquid amb sang", de manera que jo anava barrinant: "el que he expulsat era un coàgul molt homogeni, estructurat, per força havia de tenir dies o setmanes i avui senzillament s'ha deixat anar i, com que feia de tap, per això avui torno a sagnar una miqueta. No hi ha líquid amniòtic i el coàgul era molt llis, com si s'hagués mantingut a l'espai entre la bossa i l'úter i no pas dins la bossa. És a dir, que molt probablement la bossa està intacta i jo no estic de part". Vaig explicar-ho a la ginecòloga i aquesta em va etzibar: "no tenim cap manera de saber si tens la bossa trencada, estàs de 39 setmanes i ja pots parir perfectament, de manera que no té cap sentit esperar. Si no et poses de part, farem una inducció" reforçava. Em vaig horroritzar, visualitzant un algoritme mental que clarament conduia de la inducció artificial del part a una cesària passant pel fet que el meu cos no tiraria pas endavant una dinàmica uterina que no trobava pertinent. Ella era la metgessa, jo la pacient... sense posar-m'hi de cul, vaig intentar esbossar un "però...", que em va sortir desinflat i poc convincent. La ginecòloga em va veure el desacord a la cara, va concedir "esperarem unes horetes aviam si comences tu sola" i va marxar.
Altre cop sola a l'habitació, el meu cap va començar aquell procés de fusió o fissió neuronal (probablement fusió, la fissió queda curta d'energia en la metàfora) que acaba en el convenciment que t'han tocat uns professionals ineptes, que tu en saps més i que et negues a ser víctima de iatrogènia. Poc a poc et vas encenent com un, dos, deu, cinquanta llumins. Ho anava explicant a tothom qui em volia escoltar. L'Albert feia cara de "sí, sí, si la teva explicació em convenç força i, si tu ho veus necessari, et recolzaré, però jo, la veritat, no acabo de veure que sigui un problema tan greu". Els meus pares feien un posat força neutre, que devia ser la suma de "la Laura sempre té raó" i "és massa tossuda, els metges saben el que es fan, que estem a la Maternitat i no a l'hospital Cal Manolo". I la meva sogra em deia que no entenia per què em posava tant de cul amb la cesària, que ella hi havia tingut dos fills molt macos. Jo no volia discutir-hi (sobre la cesària i conseqüències dic, no sobre la bellesa dels seus fills :) ).
Tenia claríssim que no em volia deixar induir i que, per aconseguir evitar-ho, havia de fer un paper que passava per esmentar explícitament que era metgessa -funciona en algunes persones- i que era una persona amb criteri i forta. Vaig adonar-me que feia algunes hores que no sagnava i em vaig apuntar mentalment l'hora del darrer sagnat. Cada vegada que venia una infermera i preguntava com anava, jo em limitava a contestar, contenta, que feia x hores que no sagnava, sabent que aquella informació arribava a la ginecòloga en qüestió. Finalment, a la tarda-vespre, aquesta va tornar a pujar i jo li vaig dir que estava bé, sense dinàmica, que no havia perdut sang des de feia 5h, crec recordar ara, i que no havia perdut líquid en cap moment, obviant durant l'explicació el tema de la inducció. Ella, gairebé sense mirar-me als ulls, i fent cara de resignada va dir "farem una eco i, si tot està bé, podràs marxar cap a casa, però fent repòs i tornant si hi ha cap canvi". Em va enviar a una sala d'ecografies on em va visitar un ginecòleg que ja he vist en diverses ocasions abans i després d'aquell moment, i és el millor metge amb el qual he coincidit a la Maternitat, sovint fent un paper tranquil·litzador després que algun altre professional hagi encès alguna falsa alarma. I això, sempre, sense desacreditar el o la companya en qüestió. Un tros de professional, vaja (nota mental: he de fer un escrit a l'hospital per agrair la feina d'aquest metge, que és una cosa que es fa massa poc i que segur que motiva).
Tornant a la sala d'ecografies, el ginecòleg magnífic em va explorar, em va demanar el Valsalva (negatiu), em va fer una eco i em va dir "dins la bossa, hi tens el líquid en quantitat normal, no es veu cap senyal de pèrdues, pots estar tranquil·la perquè probablement el sagnat era fora de la bossa i no has trencat aigües -so de trompetes celestials i transmutació de la meva fesonomia, traspuant felicitat pels porus- . Et faré una tira reactiva per mirar si hi ha alguna traça de líquid amniòtic". Alerta, explosió interna de ràbia, continguda amb dificultat: "ah! -fent-me la tonta- m'havien dit que no es podia mirar de cap manera si hi havia pèrdua de líquid". McNífic (fent-se el longuis en probable relació amb el que dèiem de no desacreditar companys): "bé, és que es fa poc, no és 100% segur i només serveix per confirmar una exploració negativa com la que t'he fet". Vaja, que complementa l'exploració que ja m'havien fet només d'entrar. Bé, respira fons que ara tant se val i tot pinta bé.
Em va fer la tira reactiva que efectivament va ser negativa i em van "deixar" marxar cap a casa. L'Albert es veia tranquil, els meus pares amb cara de "altra cop se surt amb la seva" i la sogra amb la preocupació que emanava tant de l'expressió facial i verbal, suposo que patint per si la tossuderia de la seva jove perjudicava la seva néta i poc convençuda per les explicacions que jo li donava. En sortir per la porta, em sentia immensament feliç i poderosa: havia utilitzat l'assertivitat -que no tinc- per protegir la meva filla, per evitar una inducció (i n'estava convençuda, una cesària), amb les conseqüències negatives que li podia causar. M'estava "fent mare". De tant en tant, treien el cap dos sentiments menys positius; un, la culpabilitat per ser la responsable activa del sagnat, sentiment que, de forma constructiva, m'invitava a passar els últims dies d'embaràs de forma més pausada, i dos, la ràbia de pensar que això havia acabat bé, molt probablement, pel simple fet que podia acreditar criteri mèdic i perquè el meu pare, que treballa ocasionalment a la Maternitat, segurament havia utilitzat algun comodí per fer valer més la meva opinió. Em fa ràbia pensar que altres mares sí que hagin pogut patir iatrogènia per una barreja d'ignorància i prepotència mèdica i pel simple fet de no disposar d'aquests recursos que jo vaig utilitzar. És injust. Però bé, això donaria per moltes pàgines i sempre és més constructiu quedar-se, com a record general, amb el sentiment de felicitat de tornar a casa amb l'Arlet protegida dins la bossa, com si d'un marsupi es tractés.
I per celebrar un fet de fa dos anys, tots convidats a bombons de xocolata negra, sense farciment de fruits secs ni licors (eeecs!)
Com deia a l'entrada anterior, feia molt, molt de temps que tenia pendent esciure com va anar el naixement de l'Arlet, perquè és un record que val la pena conservar, que s'emboira amb el temps i que properament té un risc evident de difuminació ja que s'acosta el meu segon (i últim!!) part. Es tracta més d'un recordar en veu alta que, ja que hi som, digitalitzo, que no pas un producte pensat per al gaudi del consumidor.
El cas és que m'he posat a redactar i he hagut de fer un parèntesi per explicar que, una setmana abans del part, l'Arlet va fer el seu primer avís en forma d'hemorràgia important. Per sort o desgràcia, quan cuino tinc un problema amb el racionament dels ingredients, i el parèntesi s'ha anat eixamplant, no només a nivell de quantitat de vocables sinó també a nivell d'implicacions emocionals, de manera que modificava el to general d'un text prou trascendent (el naixement de la meva filla!), cosa que no puc fer moralment. Quan ella sigui més gran i llegeixi el relat de com va néixer, no pot llegir un text sobre reivindicació personal, lluita, ràbia i incompetència. És per això que, en forma de pròleg, aquesta és la història de com volien fer néixer el monito.
Una setmana exacta abans de la data prevista del part, mentre era al WC, vaig notar com expulsava alguna cosa sense haver fet cap mena d'esforç i vaig veure que la tassa havia quedat plena de sang. Em vaig espantar molt i no vaig dubtar a posar la mà en aquella aigua tenyida i calenta aviam què en treia (perdoneu-me, però sóc així d'explícita, tant per naturalesa com per militància). Un coagulot marró vermellós, homogeni i llis, semblant a un fetge de pollastre m'ocupava la mà dreta sencera fent cassoleta i, de fet, no m'hi cabia completament. Immediatament, vaig cridar l'Albert, que posava rajoles a la cuina -tema que s'haurà d'abordar en algun moment futur-, li vaig ensenyar el coàgul i vam entendre que calia anar amb urgència a la Maternitat. Vam agafar la bossa preparada des d'un mes enrere i vam cridar un taxi, cosa a la qual només accedeixo en les ocasions especials. I aquesta ho era.
Recordo molt la sensació d'impotència tan gran que vaig sentir quan intentava transmetre-li, primer a la infermera de triatge i després a la ginecòloga que em va atendre, un missatge semblant a "hola, no sóc una histèrica -o no més que una embarassada estàndard, o probablement menys que l'embarassada estàndard- però em falta una setmana per parir i acabo d'expulsar un diplodocus hemàtic que els meus coneixements de medicina -que són superiors als de l'embarassada estàndard- no em permeten qualificar com a res tranquil·litzador perquè NO, NO, tinc claríssim que això NO és el famós tap mucós. Jo no m'espanto per les coses, així en general, i ara ho estic una mica; i deixaré d'estar-ho quan em pugui donar una explicació mèdica i racional que argumenti que això és normal". I el missatge era així d'enrevessat i victimista perquè quan vaig començar a descriure el coàgul i les seves mides, tant la infermera com la ginecòloga em van mirar amb cara d'escepticisme total, cosa que em va irritar i em va obligar a fer una cosa que odio; demanar que la meva parella corrobori el relat, com si el seu sentit de la vista o, pitjor, el seu sentit del perill haguessin de ser més acurats que els meus, sí, d'una embarassada espantada, però que té la carrera de medicina. (Sí, això és micromasclisme)
La ginecòloga em va explorar i em va demanar un Valsalva (estossegar), amb el qual em va dir que encara sagnava. Considerava que havia trencat aigües, que les aigües eren amb sang i que, per tant, si no em posava de part en 10-12h, l'induïrien. Seguidament, va marxar i em va deixar sola a Urgències. Tal com va sortir per la porta, em va caure a sobre el pes enorme de la culpabilitat. M'havia informat molt sobre el part natural, sobre la importància que ho fos i sobre lo difícil que era aconseguir-ho (tant pel propi "aguante" com per la facilitat amb què avui dia s'instrumentalitza el part). M'havia creat un relat en la imaginació molt concret sobre com havia d'anar tot i ara, sabia que per imprudència, pel fet d'estar personalment i física fent obres a la cuina de casa, traient rajoles, carregant runa, rascant el terra amb força tot estant de quatre grapes, havia lesionat l'úter i ara tot allò planificat corria molt de risc. Per inconsciència.
Em van pujar a una habitació mentre esperàvem que em posés de part. Passaven les hores i no hi havia cap canvi. Bé, quan tossia o feia pipí, seguia sagnant una mica, però era "sang, sang", no "líquid amb sang", de manera que jo anava barrinant: "el que he expulsat era un coàgul molt homogeni, estructurat, per força havia de tenir dies o setmanes i avui senzillament s'ha deixat anar i, com que feia de tap, per això avui torno a sagnar una miqueta. No hi ha líquid amniòtic i el coàgul era molt llis, com si s'hagués mantingut a l'espai entre la bossa i l'úter i no pas dins la bossa. És a dir, que molt probablement la bossa està intacta i jo no estic de part". Vaig explicar-ho a la ginecòloga i aquesta em va etzibar: "no tenim cap manera de saber si tens la bossa trencada, estàs de 39 setmanes i ja pots parir perfectament, de manera que no té cap sentit esperar. Si no et poses de part, farem una inducció" reforçava. Em vaig horroritzar, visualitzant un algoritme mental que clarament conduia de la inducció artificial del part a una cesària passant pel fet que el meu cos no tiraria pas endavant una dinàmica uterina que no trobava pertinent. Ella era la metgessa, jo la pacient... sense posar-m'hi de cul, vaig intentar esbossar un "però...", que em va sortir desinflat i poc convincent. La ginecòloga em va veure el desacord a la cara, va concedir "esperarem unes horetes aviam si comences tu sola" i va marxar.
Altre cop sola a l'habitació, el meu cap va començar aquell procés de fusió o fissió neuronal (probablement fusió, la fissió queda curta d'energia en la metàfora) que acaba en el convenciment que t'han tocat uns professionals ineptes, que tu en saps més i que et negues a ser víctima de iatrogènia. Poc a poc et vas encenent com un, dos, deu, cinquanta llumins. Ho anava explicant a tothom qui em volia escoltar. L'Albert feia cara de "sí, sí, si la teva explicació em convenç força i, si tu ho veus necessari, et recolzaré, però jo, la veritat, no acabo de veure que sigui un problema tan greu". Els meus pares feien un posat força neutre, que devia ser la suma de "la Laura sempre té raó" i "és massa tossuda, els metges saben el que es fan, que estem a la Maternitat i no a l'hospital Cal Manolo". I la meva sogra em deia que no entenia per què em posava tant de cul amb la cesària, que ella hi havia tingut dos fills molt macos. Jo no volia discutir-hi (sobre la cesària i conseqüències dic, no sobre la bellesa dels seus fills :) ).
Tenia claríssim que no em volia deixar induir i que, per aconseguir evitar-ho, havia de fer un paper que passava per esmentar explícitament que era metgessa -funciona en algunes persones- i que era una persona amb criteri i forta. Vaig adonar-me que feia algunes hores que no sagnava i em vaig apuntar mentalment l'hora del darrer sagnat. Cada vegada que venia una infermera i preguntava com anava, jo em limitava a contestar, contenta, que feia x hores que no sagnava, sabent que aquella informació arribava a la ginecòloga en qüestió. Finalment, a la tarda-vespre, aquesta va tornar a pujar i jo li vaig dir que estava bé, sense dinàmica, que no havia perdut sang des de feia 5h, crec recordar ara, i que no havia perdut líquid en cap moment, obviant durant l'explicació el tema de la inducció. Ella, gairebé sense mirar-me als ulls, i fent cara de resignada va dir "farem una eco i, si tot està bé, podràs marxar cap a casa, però fent repòs i tornant si hi ha cap canvi". Em va enviar a una sala d'ecografies on em va visitar un ginecòleg que ja he vist en diverses ocasions abans i després d'aquell moment, i és el millor metge amb el qual he coincidit a la Maternitat, sovint fent un paper tranquil·litzador després que algun altre professional hagi encès alguna falsa alarma. I això, sempre, sense desacreditar el o la companya en qüestió. Un tros de professional, vaja (nota mental: he de fer un escrit a l'hospital per agrair la feina d'aquest metge, que és una cosa que es fa massa poc i que segur que motiva).
Tornant a la sala d'ecografies, el ginecòleg magnífic em va explorar, em va demanar el Valsalva (negatiu), em va fer una eco i em va dir "dins la bossa, hi tens el líquid en quantitat normal, no es veu cap senyal de pèrdues, pots estar tranquil·la perquè probablement el sagnat era fora de la bossa i no has trencat aigües -so de trompetes celestials i transmutació de la meva fesonomia, traspuant felicitat pels porus- . Et faré una tira reactiva per mirar si hi ha alguna traça de líquid amniòtic". Alerta, explosió interna de ràbia, continguda amb dificultat: "ah! -fent-me la tonta- m'havien dit que no es podia mirar de cap manera si hi havia pèrdua de líquid". McNífic (fent-se el longuis en probable relació amb el que dèiem de no desacreditar companys): "bé, és que es fa poc, no és 100% segur i només serveix per confirmar una exploració negativa com la que t'he fet". Vaja, que complementa l'exploració que ja m'havien fet només d'entrar. Bé, respira fons que ara tant se val i tot pinta bé.
Em va fer la tira reactiva que efectivament va ser negativa i em van "deixar" marxar cap a casa. L'Albert es veia tranquil, els meus pares amb cara de "altra cop se surt amb la seva" i la sogra amb la preocupació que emanava tant de l'expressió facial i verbal, suposo que patint per si la tossuderia de la seva jove perjudicava la seva néta i poc convençuda per les explicacions que jo li donava. En sortir per la porta, em sentia immensament feliç i poderosa: havia utilitzat l'assertivitat -que no tinc- per protegir la meva filla, per evitar una inducció (i n'estava convençuda, una cesària), amb les conseqüències negatives que li podia causar. M'estava "fent mare". De tant en tant, treien el cap dos sentiments menys positius; un, la culpabilitat per ser la responsable activa del sagnat, sentiment que, de forma constructiva, m'invitava a passar els últims dies d'embaràs de forma més pausada, i dos, la ràbia de pensar que això havia acabat bé, molt probablement, pel simple fet que podia acreditar criteri mèdic i perquè el meu pare, que treballa ocasionalment a la Maternitat, segurament havia utilitzat algun comodí per fer valer més la meva opinió. Em fa ràbia pensar que altres mares sí que hagin pogut patir iatrogènia per una barreja d'ignorància i prepotència mèdica i pel simple fet de no disposar d'aquests recursos que jo vaig utilitzar. És injust. Però bé, això donaria per moltes pàgines i sempre és més constructiu quedar-se, com a record general, amb el sentiment de felicitat de tornar a casa amb l'Arlet protegida dins la bossa, com si d'un marsupi es tractés.
I per celebrar un fet de fa dos anys, tots convidats a bombons de xocolata negra, sense farciment de fruits secs ni licors (eeecs!)
dimecres, 14 de febrer del 2018
Neteja del forn per piròlisi i proves de funcionament.
Fa ni més ni menys que 8 anys des de l'última entrada en aquest blog. En ella, hi explicava que em disposava a fer una aturada temporal "que esperava que fos curta" en relació a una època d'inestabilitat personal que em feia poc procliu a redactar, ja que ni tenia ganes d'escriure sobre anècdotes del dia a dia ni havia tingut mai la intenció de fer públiques reflexions introspectives en relació amb aquest procés de maduració, si en podem dir així.
Per desgràcia, no us descobreixo res si dic que la nostra societat ens invita a prémer l'accelerador de forma perpètua, i un cop has deixat de fer alguna activitat pausada, espiritual i autoconstructiva, és molt difícil trobar el moment de ralentitzar la marxa per tornar-hi. No parlo només del blog; fa anys que no llegeixo amb assiduïtat ni vaig en bicicleta per la muntanya, que són dues coses que em funcionaven molt bé per mantenir els engranatges engreixats i konmaritzar el meu cervell de forma molt semblant a l'actualment tant de moda mindfulness.
En aquests 8 anys, m'han passat diverses coses que han fet canviar totalment el meu estil, ritme, prioritats et al. vitals, entre elles, ser mare. Poques persones -dins del grup ja escàs dels que em llegiran- es podran posar en el meu lloc, com a molt una o dues, però intentaré explicar-me sense sonar una mama obsessiva. Molt probablement no ens passa a totes, però crec que una gran majoria de dones que ens convertim en mares fem un procés de restructuració en la distribució de recursos mentals que passa per un grau més o menys elevat de "paidocentrisme", entès com a col·locació en el centre de la ment de tot allò relacionat amb el fill o filla i abandonant en l'ostracisme la resta de coses que abans t'interessaven o trobaves importants en la teva escala de prioritats. De forma més concreta, es tornen fonamentals temes com ara "llet materna o llet artificial?", "llar d'infants, cangurs o avis?", "papilles industrials, cereals en brut, baby led weaning?", "introducció dels aliments lliure o reglada?", "llitet a la seva habitació, sidecar, collit?", "cotxet o porteig?", "sabates sí o no? rígides, flexibles..?", "joguines de plàstic sí o no?", "llibres en lletra lligada o de pal?" i un llarg etcètera de grans qüestions que el lector sense descendència trobarà absurdes i totalment intrascendents i desproporcionades. En el meu cas, crec que vaig viure aproximadament fins als 8-9 mesos de l'Arlet en el fonamentalisme més extrem en tot el que fa a la maternitat. A partir d'aleshores (jo suposo que hi ha un component hormonal i evolutiu en tot això), vaig accceptar que les coses no es fessin 100% a la meva manera i, alhora, aquest procés va coincidir amb la reobertura dels meus camps d'interessos: altre cop la psiquiatria (hi deu tenir a veure el tornar a treballar), la ment humana, la ciència en general, les relacions socials, l'esport (a nivell de tertuliana, fins al moment actual), la tecnologia, la política, la cultura i algunes coses més. És reconfortant recordar qui eres però també crec que aquest període de paidocentrisme és normal i necessari, si més no, de forma transitòria, de manera que no en renego pas.
Durant aquest segon embaràs, la puericultura i el seu entorn han agafat un pes important de nou (per posar-ne un exemple, em vaig enganxar al tema de les sabates i vaig agafar la moto per recórrer totes les botigues de Barcelona que distribuïen una marca determinada de calçat infantil i, posteriorment, no he parat fins a aconseguir importar-ne unes dels EUA, aprenent pel camí coses sobre empreses que tenen un servei de cessió d'adreça estadounidenca on reben els teus paquets i te'ls reenvien) i, tot i que he d'autoagrair-me que sembla que segueixo mantenint els altres interessos en un fràgil equilibri amb aquest pes pesat, m'he adonat que hi ha moltíssima informació, desinformació i infoxicació en tot el que fa referència al desenvolupament i les pautes del nadó i el nen sans, al qual contribueixen, per a gran desgràcia, pediatres i infermers desactualitzats, que són una part força important dels professionals que s'hi dediquen (és incomprensible però és així). Arran d'aquesta reflexió vaig estar plantejant-me de fer algun tipus de recopilatori d'informació veraç i contrastada de cadascun d'aquests temes, potser en forma de blog. A dia d'avui, això no està totalment descartat però no m'ho he plantejat seriosament, perquè ja hi ha diversos blogs en aquest sentit. També se m'havia passat pel cap escriure sobre mites i informacions errònies respecte a la psiquiatria, psicologia, ment humana, etc. En tot cas, aquest esbós de projecte em va fer recordar que jo mateixa tenia un blog i que "ostres, però si a mi m'agrada escriure!!". A tot això exposat, s'hi suma el fet que fa uns dos anys que tinc pendent redactar el part de l'Arlet i que darrerament s'està convertint en urgent perquè corro el risc de parir de nou i barrejar els records d'un i altre procés. I d'altra banda, el fet d'estar de gairebé 38 setmanes també implica que el cos ja no em dóna per fer grans tasques físiques i que em puc permetre pitjar el fre.
El resum de tot aquesta verborrea és que existeix la possibilitat que recuperi el blog, no sé massa bé amb quina funció o objectiu, això sí, començant per la narració del part de la cosa més bonica que he fet en vida :)
Mos veim en el re-debut xocolater!
Per desgràcia, no us descobreixo res si dic que la nostra societat ens invita a prémer l'accelerador de forma perpètua, i un cop has deixat de fer alguna activitat pausada, espiritual i autoconstructiva, és molt difícil trobar el moment de ralentitzar la marxa per tornar-hi. No parlo només del blog; fa anys que no llegeixo amb assiduïtat ni vaig en bicicleta per la muntanya, que són dues coses que em funcionaven molt bé per mantenir els engranatges engreixats i konmaritzar el meu cervell de forma molt semblant a l'actualment tant de moda mindfulness.
En aquests 8 anys, m'han passat diverses coses que han fet canviar totalment el meu estil, ritme, prioritats et al. vitals, entre elles, ser mare. Poques persones -dins del grup ja escàs dels que em llegiran- es podran posar en el meu lloc, com a molt una o dues, però intentaré explicar-me sense sonar una mama obsessiva. Molt probablement no ens passa a totes, però crec que una gran majoria de dones que ens convertim en mares fem un procés de restructuració en la distribució de recursos mentals que passa per un grau més o menys elevat de "paidocentrisme", entès com a col·locació en el centre de la ment de tot allò relacionat amb el fill o filla i abandonant en l'ostracisme la resta de coses que abans t'interessaven o trobaves importants en la teva escala de prioritats. De forma més concreta, es tornen fonamentals temes com ara "llet materna o llet artificial?", "llar d'infants, cangurs o avis?", "papilles industrials, cereals en brut, baby led weaning?", "introducció dels aliments lliure o reglada?", "llitet a la seva habitació, sidecar, collit?", "cotxet o porteig?", "sabates sí o no? rígides, flexibles..?", "joguines de plàstic sí o no?", "llibres en lletra lligada o de pal?" i un llarg etcètera de grans qüestions que el lector sense descendència trobarà absurdes i totalment intrascendents i desproporcionades. En el meu cas, crec que vaig viure aproximadament fins als 8-9 mesos de l'Arlet en el fonamentalisme més extrem en tot el que fa a la maternitat. A partir d'aleshores (jo suposo que hi ha un component hormonal i evolutiu en tot això), vaig accceptar que les coses no es fessin 100% a la meva manera i, alhora, aquest procés va coincidir amb la reobertura dels meus camps d'interessos: altre cop la psiquiatria (hi deu tenir a veure el tornar a treballar), la ment humana, la ciència en general, les relacions socials, l'esport (a nivell de tertuliana, fins al moment actual), la tecnologia, la política, la cultura i algunes coses més. És reconfortant recordar qui eres però també crec que aquest període de paidocentrisme és normal i necessari, si més no, de forma transitòria, de manera que no en renego pas.
Durant aquest segon embaràs, la puericultura i el seu entorn han agafat un pes important de nou (per posar-ne un exemple, em vaig enganxar al tema de les sabates i vaig agafar la moto per recórrer totes les botigues de Barcelona que distribuïen una marca determinada de calçat infantil i, posteriorment, no he parat fins a aconseguir importar-ne unes dels EUA, aprenent pel camí coses sobre empreses que tenen un servei de cessió d'adreça estadounidenca on reben els teus paquets i te'ls reenvien) i, tot i que he d'autoagrair-me que sembla que segueixo mantenint els altres interessos en un fràgil equilibri amb aquest pes pesat, m'he adonat que hi ha moltíssima informació, desinformació i infoxicació en tot el que fa referència al desenvolupament i les pautes del nadó i el nen sans, al qual contribueixen, per a gran desgràcia, pediatres i infermers desactualitzats, que són una part força important dels professionals que s'hi dediquen (és incomprensible però és així). Arran d'aquesta reflexió vaig estar plantejant-me de fer algun tipus de recopilatori d'informació veraç i contrastada de cadascun d'aquests temes, potser en forma de blog. A dia d'avui, això no està totalment descartat però no m'ho he plantejat seriosament, perquè ja hi ha diversos blogs en aquest sentit. També se m'havia passat pel cap escriure sobre mites i informacions errònies respecte a la psiquiatria, psicologia, ment humana, etc. En tot cas, aquest esbós de projecte em va fer recordar que jo mateixa tenia un blog i que "ostres, però si a mi m'agrada escriure!!". A tot això exposat, s'hi suma el fet que fa uns dos anys que tinc pendent redactar el part de l'Arlet i que darrerament s'està convertint en urgent perquè corro el risc de parir de nou i barrejar els records d'un i altre procés. I d'altra banda, el fet d'estar de gairebé 38 setmanes també implica que el cos ja no em dóna per fer grans tasques físiques i que em puc permetre pitjar el fre.
El resum de tot aquesta verborrea és que existeix la possibilitat que recuperi el blog, no sé massa bé amb quina funció o objectiu, això sí, començant per la narració del part de la cosa més bonica que he fet en vida :)
Mos veim en el re-debut xocolater!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
