Neteja del forn per piròlisi i proves de funcionament.

Fa ni més ni menys que 8 anys des de l'última entrada en aquest blog. En ella, hi explicava que em disposava a fer una aturada temporal "que esperava que fos curta" en relació a una època d'inestabilitat personal que em feia poc procliu a redactar, ja que ni tenia ganes d'escriure sobre anècdotes del dia a dia ni havia tingut mai la intenció de fer públiques reflexions introspectives en relació amb aquest procés de maduració, si en podem dir així.

Per desgràcia, no us descobreixo res si dic que la nostra societat ens invita a prémer l'accelerador de forma perpètua, i un cop has deixat de fer alguna activitat pausada, espiritual i autoconstructiva, és molt difícil trobar el moment de ralentitzar la marxa per tornar-hi. No parlo només del blog; fa anys que no llegeixo amb assiduïtat ni vaig en bicicleta per la muntanya, que són dues coses que em funcionaven molt bé per mantenir els engranatges engreixats i konmaritzar el meu cervell de forma molt semblant a l'actualment tant de moda mindfulness.

En aquests 8 anys, m'han passat diverses coses que han fet canviar totalment el meu estil, ritme, prioritats et al. vitals, entre elles, ser mare. Poques persones -dins del grup ja escàs dels que em llegiran- es podran posar en el meu lloc, com a molt una o dues, però intentaré explicar-me sense sonar una mama obsessiva. Molt probablement no ens passa a totes, però crec que una gran majoria de dones que ens convertim en mares fem un procés de restructuració en la distribució de recursos mentals que passa per un grau més o menys elevat de "paidocentrisme", entès com a col·locació en el centre de la ment de tot allò relacionat amb el fill o filla i abandonant en l'ostracisme la resta de coses que abans t'interessaven o trobaves importants en la teva escala de prioritats. De forma més concreta, es tornen fonamentals temes com ara "llet materna o llet artificial?", "llar d'infants, cangurs o avis?", "papilles industrials, cereals en brut, baby led weaning?", "introducció dels aliments lliure o reglada?", "llitet a la seva habitació, sidecar, collit?", "cotxet o porteig?", "sabates sí o no? rígides, flexibles..?", "joguines de plàstic sí o no?", "llibres en lletra lligada o de pal?" i un llarg etcètera de grans qüestions que el lector sense descendència trobarà absurdes i totalment intrascendents i desproporcionades. En el meu cas, crec que vaig viure aproximadament fins als 8-9 mesos de l'Arlet en el fonamentalisme més extrem en tot el que fa a la maternitat. A partir d'aleshores (jo suposo que hi ha un component hormonal i evolutiu en tot això), vaig accceptar que les coses no es fessin 100% a la meva manera i, alhora, aquest procés va coincidir amb la reobertura dels meus camps d'interessos: altre cop la psiquiatria (hi deu tenir a veure el tornar a treballar), la ment humana, la ciència en general, les relacions socials, l'esport (a nivell de tertuliana, fins al moment actual), la tecnologia, la política, la cultura i algunes coses més. És reconfortant recordar qui eres però també crec que aquest període de paidocentrisme és normal i necessari, si més no, de forma transitòria, de manera que no en renego pas.

Durant aquest segon embaràs, la puericultura i el seu entorn han agafat un pes important de nou (per posar-ne un exemple, em vaig enganxar al tema de les sabates i vaig agafar la moto per recórrer totes les botigues de Barcelona que distribuïen una marca determinada de calçat infantil i, posteriorment, no he parat fins a aconseguir importar-ne unes dels EUA, aprenent pel camí coses sobre empreses que tenen un servei de cessió d'adreça estadounidenca on reben els teus paquets i te'ls reenvien) i, tot i que he d'autoagrair-me que sembla que segueixo mantenint els altres interessos en un fràgil equilibri amb aquest pes pesat, m'he adonat que hi ha moltíssima informació, desinformació i infoxicació en tot el que fa referència al desenvolupament i les pautes del nadó i el nen sans, al qual contribueixen, per a gran desgràcia, pediatres i infermers desactualitzats, que són una part força important dels professionals que s'hi dediquen (és incomprensible però és així). Arran d'aquesta reflexió vaig estar plantejant-me de fer algun tipus de recopilatori d'informació veraç i contrastada de cadascun d'aquests temes, potser en forma de blog. A dia d'avui, això no està totalment descartat però no m'ho he plantejat seriosament, perquè ja hi ha diversos blogs en aquest sentit. També se m'havia passat pel cap escriure sobre mites i informacions errònies respecte a la psiquiatria, psicologia, ment humana, etc. En tot cas, aquest esbós de projecte em va fer recordar que jo mateixa tenia un blog i que "ostres, però si a mi m'agrada escriure!!". A tot això exposat, s'hi suma el fet que fa uns dos anys que tinc pendent redactar el part de l'Arlet i que darrerament s'està convertint en urgent perquè corro el risc de parir de nou i barrejar els records d'un i altre procés. I d'altra banda, el fet d'estar de gairebé 38 setmanes també implica que el cos ja no em dóna per fer grans tasques físiques i que em puc permetre pitjar el fre.

El resum de tot aquesta verborrea és que existeix la possibilitat que recuperi el blog, no sé massa bé amb quina funció o objectiu, això sí, començant per la narració del part de la cosa més bonica que he fet en vida :)

Mos veim en el re-debut xocolater!