Any nou, vida nova.

Qui no ha sentit mai, el dia 1 de gener, aquella sensació...? Qui no s'ha llevat mai, el dia del seu aniversari, feliç, amb els pulmons plens d'aire, com si tot el seu cos es regenerés? Qui no ha sentit, el dia d'inici de curs escolar/laboral/universitari, que finalment passava pàgina?

Aquesta és una de les particularitats que té la ment humana, la de necessitar, periòdicament, un formateig del disc dur. Hi ha gent que ho fa discretament, cap endins, com si s'autoperdonés i ja es sentís ben bé com acabat d'arribar al món. ; altres ho fan de forma més explícita (probablement, els primers siguin els que prenen més compromís amb els seus nous projectes).

Na L, per exemple, és de les que gaudeix amb el ritual de triar acuradament una nova agenda, seure davant l'escriptori (prèviament alliberat del desordre que caracteritzava la seva vida anterior), obrir-la amb molt de compte, agafar el bolígraf o puntafina amb què més li agrada escriure i, amb la seva millor lletra, com si s'hi estigués presentant i fos important causar-li una bona impressió, n'omple les dades personals (alegrant-se amb cada canvi, ni que sigui el de la direcció de correu electrònic). Aquí arriba la primera frustració perquè, molt sovint, de la mateixa tensió interna, acaba equivocant-se d'espai de cumplimentació o es menja alguna lletra i es desespera intentant decidir si hi posa tipp-ex o no, però amb el puntafina seria una guarrada, així que ha d'optar per la discreta ratlla al damunt. Aquest petit error, però, no pot amb ella, no avui que li ha arribat aquest nou paquet d'empenta, així que prossegueix el ritual omplint l'agenda de dates importants (els aniversaris, els sants, el dia que es va enrotllar amb tal persona, el dia que va trencar amb tal altra, el dia que venç una aposta i alguna altra freakada, com la data fundacional del Barça o el dia de la mort d'en Freddie Mercury i els anys que en fa).

Na L no pot evitar pensar que la seva actitud frega la compulsivitat perquè sí, tenir una agenda és normal, però el problema és que ella, normalment, porta tres agendes alhora (algunes de curs escolar i altres d'anys del calendari romà) i fins i tot n'ha arribat a portar 4. Ara bé, utilitzar el terme "portar" no seria massa precís perquè el més normal és que no arribin a omplir-se de cap dada més que les introduïdes de bon principi i que, a mesura que passin els dies, acabin abandonades i en algun cas arrugades dins la motxilla, en un calaix o damunt de l'escriptori, quan el caos, amo i senyor natural seu, aconsegueixi superar la bufetada de cap d'any, o del 15 de setembre, o de l'aniversari o, fins i tot, d'una eventual i espontània neteja general.

Na L també s'adona que la seva agenda podria ser una metàfora perfecta del que passa en altres àmbits de la seva vida: amb quina il·lusió enceta amistats, projectes, amb quina determinació fa els seus bons propòsits per al nou any que comença (aniré al gimnàs, reciclaré el meu anglès, perdré menys el temps, estudiaré de bon principi) i amb quina rapidesa s'abandona a la rutina prèvia, projectant el canvi per a algun altre dia clau, que com més lluny, millor.

Na L podria ser qualsevol de nosaltres, incapaços d'adonar-nos que els canvis de vida es produeixen el dia que ens hi posem, no el dia que planifiquem posar-nos-hi. Jo vaig deixar de mossegar-me les ungles el dia que anava a posar-me un dit a la boca, me'n vaig adonar, i el vaig enretirar, tot asseient-me damunt les meves mans. Jo vaig començar a fer esport amb la bici el dia que la vaig agafar i vaig anar a fer una ruta d'1h. No pretenc ser cap exemple, jo menys que ningú, que també vaig deixar de fer esport amb la bici el dia que no la vaig agafar perquè feia fred.

Segur que qualsevol de nosaltres pot fer una llista d'actituds que volia canviar i podrà veure que ho va aconseguir començant un dia qualsevol, un dia que no tenia nom i que va transformar en el dia. I tot i així, seguim fent bons propòsits per cap d'any i al setembre, perquè, per desgràcia, som unes criatures que ens passem 11 mesos de cadascun dels nostres anys portant una vida que no ens complau per tal de procurar-nos un mes de VIDA (vida real), un sol mes a l'any (em pregunto com pot ser que presumim de ser els animals insígnia de la intel·ligència mentre alhora tenim aquest sistema de vida tan miserable), i amb una existència com aquesta, no podem viure sinó en el caos i amb l'esperança que n'aprendrem, que s'acabarà l'any i aconseguirem deixar de, simplement existir, per a assolir, amb l'any nou, una vida nova.

I alguns, pocs, són prou valents per a regalar-se-la. La resta, mentrestant, gaudirem d'una fondue de xocolata on hi banyarem, ja que hi som, 12 grans de raïm (si pot ser, moscatell). No em fa massa bona pinta, la veritat...