Bocins de societat (I): Diners

La sra.A està preocupada per la crisi; ahir estava a la cua del supermercat i la dona del davant li va dir que ella ja havia retirat tots els diners del banc perquè, a causa de la crisi econòmica, els bancs podrien ser incapaços de retornar els diners als seus clients i, per tant, tothom quedaria en la misèria, tal com va passar a Cuba (Cuba?? ¬¬'). A més, a la tele i als diaris també ho posa, i la seva filla li ha recomanat que ho tregui tot del banc, per si de cas, i que inverteixi aquests diners en pisos i/o places de pàrquing.

Fins aquí, això no seria més que un cas d'ignorància, o un exemple de com circulen els rumors i les pors entre la multitud. Però és que això no és el que em preocupa.

La sra.A explica que, fins ara, totes les seves accions havien anat pujant i pujant, així com també els lloguers dels seus dos pisos i tres places de pàrquing, i que havia anat guanyant força diners en els més de 30 anys que portava jugant a aquest joc i ara diu que algunes de les seves accions van començar a baixar fa uns mesos i com que va pensar que seria qüestió de dies, no va fer cas al seu assessor i els va deixar un temps més, no gaire, perquè va decidir retirar-los quan va veure que seguien baixant. La sra.A s'indigna perquè, malgrat que s'ha endut força més diners dels que ella havia ingressat, n'ha perdut respecte a la quantitat que s'hagués pogut endur si els hagués tret en el moment oportú.

També explica, mentre busca la comprensió i la compassió en els seus interlocutors, que en una altra empresa on havia invertit, hi havia perdut diners. Concretament, hi havia ingressat uns diners equivalents als que tinc jo a la meva llibreta després d'estalviar 4 anys, i n'havia perdut més de la meitat a causa de la crisi borsària.
La bona dona volia saber què havia de fer i, quan un dels seus interlocutors, jove estudiant d'economia, li va preguntar on tenia invertits els seus diners, la sra.A va enumerar quatre empreses on tenia accions, dues caixes d'estalvi on tenia més ingressos i es va disculpar perquè no recordava on més havia posat els seus diners.
El jove estudiant li va recomanar de posar els estalvis en lletres del tresor que, en ser de l'estat, no són tan arriscades, però la dona va arrufar el nas perquè les lletres del tresor no ofereixen tanta rendibilitat. Després, el noi també li va donar el consell de retirar els diners de la borsa, consell que va refusar al·legant "i si després torna a pujar i jo no els tinc invertits?".

Amb perdó de la sra.A, he de dir que la seva actitud em resulta insultant, i em provoca nàusees i ira. Ella no pateix per quedar-se sense diners, ni per caure en la misèria, pateix perquè veu que les regles del joc han canviat i perquè li sembla que deixarà de guanyar diners. La sra.A s'enfada perquè veu que, quan se'n vagi a mirar la llibreta, ja no veurà com els seus estalvis pugen com per art de màgia. No puc evitar sulfurar-me en adonar-me que la sra.A creu que té dret a anar augmentant els seus diners, no a base del seu treball, de la seva activitat laboral, sinó pel fet de tenir-ne. Els diners, com la matèria, no es creen ni es destrueixen i m'agradaria saber si ella és conscient que els diners que ella guanya sense fer res, estarien, de forma molt més justa, en mans d'altra gent. I encara s'indigna perquè la màgia s'acaba!!!

I encara no acaba aquí, xocolateres i xocolaters, perquè no estic parlant del típic cas de la dona rica, sovint casada amb un empresari, no. Estic parlant d'una dona que va arribar aquí als anys 60 provinent de zones rurals, que va establir un negoci que els ha anat donant molt poquets diners, però que han anat estalviant moneda a moneda. Aquesta dona ha viscut tota la seva vida miserablement, a la rerebotiga d'aquest negoci, en un municipi de la metròpoli barcelonina, sense cap mena de comoditat en uns baixos sense llum natural, sense reformar en 50 anys i amb aixetes de l'any de la Quica que sempre han gotejat. No sap què vol dir la paraula oci i, si no fos pels seus fills i néts, no sabria què és un DVD, ni tan sols un vídeo, i veuria la tele en blanc i negre, i tot això per no parlar dels museus, restaurants, cinemes i teatres, que només trepitja quan algú li regala invitacions o vals de descompte. Aquesta dona, que col·lecciona els escriptoris que ha anat trobant al costat dels contenidors en més o menys bon estat i que té una filla de més de 30 anys a casa que coneix l'ordinador (evidentment, sense internet, que costa diners) des de fa mig any és qui, alhora, no recorda la llista sencera de llocs on està augmentant la seva riquesa. Aquesta dona, que seguia treballant un cop jubilada, desafiant la llei, no per necessitat sinó per, crec jo, avorriment de no saber viure la vida després de 50 anys en què la seva vida era aquell negoci, no sap on posar els seus diners perquè segueixin augmentant.

Sabeu què? Sempre havia cregut que els diners eren una moneda de canvi entre els béns i serveis que tu aportes a la comunitat i els béns i serveis que tu vols aconseguir d'aquesta comunitat. Ara veig que, per a algunes persones, no és així. Per a aquestes persones, el treball i els diners no són els mitjans per a poder viure sinó que la vida és el mitjà per a aconseguir més diners. Per a ells, estalviar és una droga, una addicció sense cap més sentit que el fet d'anar augmentant el capital de forma interminable, un capital que no pensen utilitzar sinó que esperen traspassar als seus fills, juntament amb el deure de seguir fent-lo créixer.

Ja entenc millor què vol dir la paraula "alienar".

....

I encara em fa més ràbia que la sra.A tingui la mania de portar-me croissants de xocolata cada cop que em veu... punyetera migranya!